Hizbul·lah té un model sostenible

Dahieh ha perdut prop de 500 edificis en l’última guerra contra Israel, però no la pugna. Aquesta ciutat de, com a mínim, 700.000 habitants, dividida en 16 barris, que forma part dels ravals del sud de Beirut, continua sent el principal domini de Hizbul·lah al Líban. Aquí es decideix gran part del futur del país i la regió.

A Haret Hreik, el barri més ric de l’empobrida Dahieh, les terrasses i els comerços mantenen el ritme de la vida i la revolució. El 27 de setembre del 2024, Israel va matar aquí Hassan Nasral·lah amb una bomba de gairebé mil quilos. El líder de Hizbul·lah és avui un màrtir i el seu retrat és per tot arreu. Per exemple, en un mural a prop d’on va morir. Apareix sobre un fons celestial al costat d’Ali Khamenei, el líder suprem de l’ Iran víctima també d’un assassinat selectiu, i d’altres dirigents xiïtes, tots amb el puny alçat. El desafiament és immortal.

La debilitat de l’Estat libanès i la resistència davant Israel sostenen l’organització xiïta

Un ancià molt prim passa al costat de l’orla als líders. Porta una samarreta grisa on es pot llegir, amb lletres blanques desgastades, una afirmació fonamental del martiri: Unstoppable (imparable).

Aquí i allà onegen les banderes negres del dol i les vermelles que simbolitzen la sang vessada, el martiri i la set de venjança. Les brigades de neteja han retirat la runa dels blocs enderrocats. La reconstrucció hauria d’arrencar en qualsevol moment, però no arrenca. Hizbul·lah s’ha quedat sense diners.

“No hi ha diners per a la reconstrucció i el Govern no fa res per aconseguir-ne”, afirma Abir Saksuk, arquitecta al capdavant de Public Works, un petit estudi que aixeca acta de cada edifici bombardejat, tant a Beirut com al sud del país. “Documentar la destrucció és essencial per poder reconstruir amb justícia, és a dir, perquè la població recuperi el que ha perdut”.

No és fàcil. Com veiem a Beirut i és evident també a Gaza i Damasc, la guerra és una oportunitat que els vencedors no desaprofiten per consolidar el seu poder. “El Govern –segons Saksouk– s’ha doblegat a les exigències d’Israel i els Estats Units, i no vol que Hizbul·lah es posi al capdavant de la reconstrucció com va passar el 2006”.

Hizbul·lah és molt més que un grup armat aliat de l’ Iran per combatre Israel. És, sobretot, una organització civil, política i administrativa, que ofereix serveis propis d’un Estat als xiïtes libanesos, aproximadament un de cada tres habitants. Es finança amb uns 700 milions de dòlars anuals que arriben de l’ Iran i amb diversos negocis, que van des de benzineres fins a cases de canvi. Al- Qard al- Hassan és la seva principal institució financera, i Gihad al- Bina, l’empresa que gestiona la reconstrucció. Totes dues viuen serioses dificultats. Ja no és tan fàcil portar dòlars. El Govern ha prohibit els vols des de l’ Iran i ha reforçat la inspecció de duanes.

Al Líban gairebé tot es paga en efectiu i en dòlars. El Banc Central, com totes les institucions de l’ Estat, és opac i feble. Hizbul·lah s’ha aprofitat d’aquesta economia dolaritzada per consolidar un Estat paral·lel que, en molts aspectes, és més eficaç i sostenible que l’ Estat libanès mateix.

“A Hizbul·lah se’l culpa de tot, però és injust”, opina Rula Khury, arquitecta que ha participat en diversos projectes de reconstrucció. “El sistema afavoreix la corrupció i l’especulació, però culpa Hizbul·lah de tot el que va malament”. Per què? “Perquè té èxit on l’ Estat fracassa. Els xiïtes confien en Hizbul·lah, però els libanesos no han confiat mai en el seu govern. De fet, no volen institucions fortes. No se’n fien”.

Aquesta falta de confiança es compensa amb iniciativa privada. La urbanista Amira Solh, que durant 17 anys va estar al capdavant del departament de planificació urbanística de Solidare, l’empresa publicoprivada que va reconstruir el centre de la ciutat, defensa un model que avui és molt criticat. “L’ Estat era feble i no tenia diners –sosté–. No hi havia cap altra manera de reconstruir”.

El projecte de Solidare va disparar l’especulació i la gentrificació. Molts veïns no van poder pagar els nous habitatges i se’n van haver d’anar. Solh reconeix que “el model necessita un sistema capaç de garantir el bé comú dins del marc de l’interès privat”.

Aquest equilibri, tot i això, és molt difícil d’aconseguir, com salta a la vista a la plaça dels Màrtirs. Aquí hi havia la línia de confrontació durant la guerra civil, que va ser del 1975 al 1990, i aquí encara queda molt per fer.

Hi ha solars i un edifici a mitges que tothom coneix com l’ Ou. Les ferides dels projectils sobre el formigó ennegrit fan d’ell un símbol de la resistència, però també un exemple que la guerra és un estat permanent. Els nous propietaris, uns inversors saudites, no veuen cap benefici a conservar aquesta icona de l’arquitectura brutalista. Hauria d’haver estat un cinema i ells s’estimen més que sigui un centre comercial.

Davant el model de Solidare, que va trigar quinze anys a reconstruir el centre de Beirut i encara té pendent la plaça dels Màrtirs, Saksuk defensa el de Hizbul·lah, que després de la guerra del 2006 va reconstruir Dahieh en només sis anys. Assegura que “és més igualitari i sostenible”.

“L’objectiu –afegeix– era que la gent tornés a les seves cases com més aviat millor per enviar a Israel el missatge polític que tot el que destruís tornaria a ressorgir tal com estava. Es podria haver aprofitat la destrucció per millorar l’urbanisme, però llavors el procés s’hauria allargat molt i no tots els veïns haurien pogut recuperar casa seva”.

Hizbul·lah afronta ara un repte molt més gran. Israel i els EUA escanyen les seves finances i les famílies que han perdut els habitatges no poden rebre la compensació anual de 14.000 dòlars. A la destrucció de Dahieh s’hi afegeix la del sud del país, de majoria xiïta i, per tant, domini també de Hizbul·lah.

Saksuk parla de neteja ètnica. No només per la destrucció de pobles sencers, sinó també per la utilització de bombes de fòsfor sobre uns camps que trigaran anys a recuperar la fertilitat.

Fa dos anys que Kamel Mohanna no va a Khiam, el seu poble natal, pròxim a la frontera amb Israel. “Tinc 83 anys i l’he vist tres vegades destruït. Totes tres l’hem reconstruït, però ara sembla que no n’hi haurà una quarta. No en queda res”.

Mohanna és un home alt, que ha dedicat la seva vida a la reconstrucció. Presideix Amel, una de les principals organitzacions humanitàries del Líban, i parla des de l’ altura moral de qui ha aconseguit eliminar les diferències sectàries. “ Intentem oferir un model de confiança en què el nosaltres substitueixi el jo ”, m’explica a la seva oficina de Beirut, convençut que aquest és el camí, però alhora molt conscient que no condueix a cap final.

“Tota la meva vida ha estat una emergència –diu– i en aquestes circumstàncies les millors solucions per tirar endavant no són sempre les més racionals”.

Reconstruir allò que corre el risc de tornar a ser enderrocat no és gaire racional, però és important perquè el derrotat recuperi la dignitat i continuï lluitant. Ho hem vist a Beirut i aviat ho veurem també a Síria, Israel i Palestina.