Oberts per vocació

Davant la constant pressió immobiliària, turística i urbanística per tota la ciutat, nombrosos negocis emblemàtics de Barcelona, molts dels quals centenaris, han abaixat la persiana, sense gaires alternatives de futur. Paral·lelament, aquesta realitat conviu amb el fet que Barcelona és Capital Europea del Comerç Local, un sector que aporta el 13,2% del PIB, que genera ocupació de qualitat a més de 152.000 persones i que manté actiu el 90,9% dels locals comercials, segons les dades municipals.

Entre aquests negocis, com si es tractés del poble gal d’Astèrix, encara hi ha establiments singulars que resisteixen les conteses d’“aquests bojos romans” –entengui’s: souvenirs, llaminadures, manicura, empanades, supermercats de 24 hores...– i s’han reinventat per poder sobreviure a la globalització. A més que són un espai veïnal referent, els comerços històrics afronten un altre repte: com cal gestionar el relleu generacional i assegurar-se una llarga vida.

A Barcelona, ara capital europea del comerç local, aquest sector aporta el 13,2% del PIB

Recorrem diferents barris per estar al cas del llegat familiar de la farmàcia Franquesa de Sant Andreu, la Guanteria Alonso i la papereria Raima del Gòtic, Casa Vives de Sants i Fiol del Poblenou. Tots aquests establiments són conscients de la seva resiliència i capacitat d’adaptació. Lamenten que “els últims anys, el model comercial de Barcelona es va assemblant al d’altres ciutats europees, amb les mateixes botigues, com fotocòpies. Són projectes efímers que obren i que tanquen, constantment”.

Miquel Vives i la seva germana Victòria són la quarta generació de la pastisseria Casa Vives, al carrer de Sants, fundada pel seu besavi Josep el 1895. És un racó gurmet, amb un obrador amb taules de marbre, on s’elaboren, amb cura, tota mena de pastissos i bombons. Tant a la botiga de Sants com a la botiga de la Rambla de Catalunya, combinen la tradició –mantenen dolços típics per celebrar el santoral– amb la innovació tècnica. Tenen una clientela fidel, que en valora l’artesania, però reconeixen que, de vegades, costa veure el futur amb optimisme. “Un negoci històric, com el nostre, aporta ànima, personalitat i pertinença al barri i, per extensió, a Barcelona”, reflexionen. “ Necessitem que l’Administració ens ajudi, amb menys burocràcia i pressió fiscal i que inverteixi en més neteja –fa unes setmanes ens van defecar a la porta– i seguretat”, demanen. “Si no, el relleu generacional es fa costa amunt. Encara ens queden anys d’ofici, però ja sé que el meu fill no vol continuar amb la pastisseria”, destaca la Victòria. “Cada dia tanquen més negocis emblemàtics. De vegades ens sentim com els últims mohicans de Sants”, anuncia en Miquel, preocupat.

Les botigues singulars proven de resistir l’allau de souvenirs, supermercats de 24 hores o manicures

Aquesta sensació de futur incert també la viu Victoria Alonso i el seu fill Hugo Peralta, al capdavant de la bonica Guanteria Alonso, del carrer Santa Anna, fundada el 1905. L’avi de la Victòria ja fabricava guants de pell el 1890 i ella, tercera generació, persisteix a oferir-ne la màxima qualitat. Amb els anys, ha ampliat el negoci amb ventalls –pintats a mà, veritables joies artístiques– que, en els casos més exclusius, poden superar els 1.000 euros. També ven peces de merceria, fulards, mocadors, barrets i gorres. “Tenim botiga en línia i tenim clients internacionals, però sobreviure al Gòtic és duríssim amb les obres de la Rambla, la massificació del turisme i els que volen comprar barat, sense valorar que tenim peces úniques”, reconeix. L’establiment és la seva passió, però també la seva creu. “Sempre explico que, a més del fill, tinc una filla: la botiga. Però la veritat és que no tinc vida personal, perquè treballo deu hores diàries i, a més, a l’estiu obro els diumenges”. L’Hugo, format en informàtica, encara dubta si continuar en el negoci familiar: “M’agrada el producte i el tracte amb la gent, però ens han robat diverses vegades, he hagut de perseguir corrent una lladre... Hi ha molt de sacrifici i esforç”, observa. A més, denuncien que “el carrer Sant Anna és brut, fa olor de pixat, és estressant i mantenir l’estatus de negoci històric, sense ajuts, és complex”. A sobre, els toca fer de guies turístics de franc, ja que la llibreria de vell que protagonitza L’ombra del vent està inspirada en el seu comerç. “Hi ha dies que només hi ha turistes que volen fer fotos i amb prou feines entra un euro en vendes. Ens desconcerta el nostre futur”, alerten. Això sí, també, s’emporten alegries: “Una turista de Nova Zelanda que feia deu anys que no visitava Barcelona va venir i ens va dir que la parada a la nostra botiga era obligatòria perquè li encantava”.

A pocs metres, al carrer Comtal hi ha Raima, la papereria més gran d’Europa, creada fa 40 anys, en un edifici del segle XVI, per Núria Raja i que ja treballa en el relleu amb el seu fill Nil Muntané. El 2018 van passar de dues a sis plantes, i en Nil en va crear el rooftop , com a espai cultural, on se celebren esdeveniments i concerts. També s’han digitalitzat processos per millorar l’atenció al client.

“Hi ha dies que només venen turistes que volen fer fotos i gairebé no entra ni un euro en vendes”

Durant aquestes dècades, la Núria reconeix: “Tot ha canviat: la dimensió, els canals de venda, la manera de consumir... Però el més important contínua intacte. Continuem creient en el tracte humà, en el coneixement del producte i en la importància de fer la feina amb detall. Són els nostres valors”. Els encanta tenir turistes com a clients, però voldrien que “els barcelonins i la resta dels catalans vinguessin al Gòtic i a Raima, que el recuperin com a seu. Aquest barri és la seva ciutat”.

Reivindiquen que “Barcelona necessita comerç amb identitat. Quan desapareix una botiga històrica, perd una part del seu caràcter. És evident que hi ha dificultats: els lloguers, els canvis d’hàbits de consum... Però també hi ha una oportunitat per als negocis que ofereixen una cosa que no es pot comprar només amb un clic: l’experiència, el coneixement i la confiança”, com és el seu cas. És impossible entrar a Raima i no enamorar-se de la seva estètica i de l’alegria que desprèn el local i el seu equip, sempre atent.

Els lloguers dels locals i el canvi d’hàbits dels consumidors afecten el comerç local

Al carrer Gran de Sant Andreu, la farmàcia Franquesa presumeix de quatre generacions des del 1923, en un edifici històric construït el 1842. Els germans Jordi i Joan Franquesa i en Daniel, el fill de Joan Franquesa, regenten un local rehabilitat que manté tot el patrimoni modernista i, fins i tot, una caixa enregistradora amb més d’un segle. La clau de l’èxit de mantenir-se al barri, amb una clientela fidel, és “la creació de fórmules magistrals pròpies. Elaborem els nostres cosmètics per millorar la salut de la nostra gent”, detalla en Jordi. Amb el màxim de productes naturals i una atenció exquisida, tenen clients d’arreu, gràcies a internet. En Daniel, la quarta generació, està encantat de treballar a l’empresa familiar, envoltat de tanta història. “Vaig tenir clar que volia ser farmacèutic, no per imposició, sinó per vocació. Aprenc molt del meu pare i el meu oncle. És un luxe”, conclou.