El perill que tot estigui per fer

Malgrat la bullícia, hi ha silenci. Damasc, la ciutat vella i els barris moderns que s’estenen cap a l’oest viuen com si no hi hagués hagut guerra. Els damasquins no volen despertar el mig milió de morts ni recordar què van fer durant els 14 anys de lluita que van culminar el 8 de desembre del 2024 amb la caiguda de la dictadura.

“Malgrat la seva brutalitat despietada, la dictadura era laica i cosmopolita”, afirma un antic funcionari que avui es fa l’invisible per no perdre la feina. S’estimava més no parlar i menys amb la premsa, però al final va accedir a prendre un cafè perquè encara confia en el futur. “Estan molt perduts, però és possible que ho acabin fent bé”, diu dels antics guerrillers islamistes que avui dirigeixen el país. Són els seus caps, i ell s’hi adapta.

“El Govern no té capacitat per gestionar el país”, admet un vell funcionari

Em cita a l’ Havana, el cafè més literari de Damasc, i m’explica que “aquí s’hi ha conspirat i s’hi ha escrit molt”. El local conserva l’elegància d’una vella modernitat. És al carrer Port Saïd, al centre comercial de la ciutat, a prop de diversos edificis governamentals. Va obrir el 1945 i m’assegura que, el 1947, s’hi va fundar el Baas, el partit laic, socialista i panarabista sobre el qual es va sostenir el règim dels Assad. És un local adequat per a les confidències i les trames novel·lesques.

Demana dos cafès i una pipa d’aigua, i en veu baixa, camuflat pel fil musical i el fum perfumat, insisteix que no reveli com es diu i que no en descrigui l’aspecte. “Els que manen són joves, ambiciosos i pragmàtics, però no saben ben bé què fer. Ja no es deixen la barba tan llarga i al Four Seasons toleren que se serveixi alcohol amb discreció”.

La raó de la cita és saber com reconstruiran el sistema polític i econòmic. “No ho sé –reconeix– i no crec que ells ho sàpiguen. No es decideixen si volen una Síria centralitzada o descentralitzada, amb un govern més o menys intervencionista”.

Unes setmanes abans, durant una trobada a Xipre per parlar la nova Síria, Henrike Trautmann, responsable per al Pròxim Orient a la Comissió Europea, no només va dir que tot estava per fer, sinó també que era difícil saber, fins i tot, per on calia començar.

“Han arribat experts de la Unió Europa i de l’FMI –explica el funcionari–. Ens ensenyen a fer pressupostos i organitzar la burocràcia. No en podríem prescindir. El Govern no té capacitat per gestionar el país”.

El president Ahmed al-Xaraa dirigeix la transició des del Palau del Poble, el mateix que ocupava el dictador, a dalt del pic Mezze. Hi va arribar com a líder d’un grup armat que els Estats Units titllaven de terrorista. Avui, tot i això, ha encaixat la mà a Donald Trump i a molts dirigents occidentals. Que fa dos anys representés la barbàrie i avui l’esperança indica fins a quin punt tot és relatiu, l’extrema violència inclosa.

“El Govern treballa per no col·lapsar”, m’explica Amar Kahf, un jove politòleg sirià al capdavant del centre d’estudis estratègics Omran. “Al-Xaraa necessita més de 2.000 milions de dòlars per reconstruir el país, és a dir, deu vegades el PIB del 2024. El problema, en tot cas, no és el finançament, sinó la falta d’una estructura política, legal i institucional per ordenar la reconstrucció. No hi ha un pla nacional, i sense cap pla les inversions es fan segons la lògica del benefici privat, i no pas del bé comú”.

La guerra ha deixat runes que no es poden tocar sense saber a qui pertanyia la casa esfondrada o el terreny arrasat. “Les disputes sobre la propietat privada són un repte impossible de resoldre”, reconeix el funcionari. “Ens falta el marc legal i institucional que garanteixi la justícia social. El gran perill a què s’enfronta el règim és el de ser tan injust com la dictadura”.

“És veritat que el règim sembla aïllat del poble”, reconeix Reem Turkmani, cap del programa d’investigació sobre el conflicte sirià a la London School of Economics. “La gent no participa en la reconstrucció i, mentre no hi participi, no hi haurà reconciliació ni estabilitat”.

Falta feina, i la pobresa és extrema. L’ONU calcula que afecta el 90% de la població, sobretot les dones i els nens. Turkmani lamenta que el règim islamista no doni suport a les dones, però Marwan Solh creu que sí que els dona suport. Aquest economista nascut a Alep treballa en el sector agrari. Síria era el graner de l’ Orient Mitjà i part del seu futur passa per tornar a ser-ho. Assegura que “les dones treballen perquè les famílies necessiten dos sous i a la Síria rural és molt evident”.

Amb el suport de Càritas, sobretot a Alemanya i Dinamarca, l’assessoria Wasl en què Solh treballa concedeix crèdits de 2.000 i 3.000 dòlars als refugiats que hi volen tornar i treballar al camp. “No és beneficència –adverteix–, sinó inversió en un model productiu”.

Damasc, capital del califat dels Omeies, era una ciutat privilegiada, habitada des de fa 4.000 anys gràcies a l’aigua del riu Barada i de l’oasi de Guta, raó de ser d’una agricultura de regadiu que avui està molt amenaçada per l’expansió urbana i els bombardejos de la perifèria.

La nostàlgia per un passat sempre més gloriós que el present cobreix els damasquins que van acceptar entrevistar-se amb La Vanguardia . “En diem huzn ”, m’explica el funcionari.

L’atmosfera del cafè l’ Havana és huzn i també l’atmosfera que es respira al pati d’una antiga casa a prop de la porta de Bab Tuma, el barri cristià de la ciutat vella.

M’hi trobo amb en Fatih, un home que s’acosta als 40 anys i que té gairebé tota la vida per fer. “La guerra m’ha robat molts anys, tants anys que encara visc amb els pares i no crec que m’arribi a casar. Em falten diners per demanar matrimoni”.

En Fatih és cristià. S’estimava més la dictadura i va agafar les armes per defensar Bab Tuma dels rebels que la bombardejaven des dels afores de Damasc. “El govern ens va donar fusells, vam aixecar barricades al costat de la porta de Bab Tuma. No vaig disparar ni una vegada, però tampoc no puc dir que no vaig lluitar. Aquí hi havia iranians i guerrillers de Hizbul·lah, gent amb la qual no m’hauria imaginat mai de la vida que compartiria alguna cosa. La guerra és molt estranya. Temo les represàlies”.

En Fatih ha estat obrer a la indústria i la construcció, i ara és vigilant nocturn en un hotel. Les nits les passa amarat de nostàlgia. S’aixeca la màniga de la camisa i m’ensenya una creu tatuada a l’espatlla dreta.

“Quin futur m’espera?”. No sé què respondre-li, però ell tampoc no espera que li respongui. Ens quedem una estona sense dir-nos res i ens acabem els refrescos.