Nosaltres en diem xarxet

La gran majoria dels colors entren en la teva vida clamant el seu nom. El vermell xiscla sense problemes d’autoestima amb la seva veu vestida d’incendi. El negre conté la nit, el carbó, la tinta i l’espai entre les estrelles en el seu pas elegant, que no sempre pot esquivar el dol. El blanc és sempre benvingut, tan pur i pàl·lid, fins que en un assot d’acer acaba per perdre la seva pretesa innocència. El violeta ens entabana amb les seves maneres d’aristòcrata i els seus dubtes de poeta. El groc ens enganya amb les promeses d’optimisme encara que sabem que és molt capaç de deixar-nos a les fosques. Al blau l’acollim com a promesa de calma però molts cops permetem que esdevingui tempesta. I al verd li comprem les seves dosis d’esperança sabent que sol arribar amb fang a les sabates. Que no promet miracles, sinó estacions. I que de vegades perd totes les fulles i espera fins que per fi pot (i vol) tornar a començar de zero.

Però després hi ha un color, no apte per als impacients, que cal mirar-se dues vegades. No és blau. Tampoc és verd. És verdblau. El color de les aigües profundes, de les oliveres al capvespre i de l’horitzó que dubta si anar-se’n amb el mar o a buscar el cel. És el color que ens persegueix a l’estiu. Que xiscla en el reflex d’una tassa, en l’ombra humida d’un bassal que acaba de farcir la pluja. Està en els ulls d’un desconegut que semblava recordar una cosa mai viscuda. És el color insistent de la natura quan conspira per demostrar que els catàlegs de pintura són només un engany memorable.

És a les persianes de Cadaqués, als ulls d’un ànec i en l’ànima de l’estiu etern

És a les persianes vetustes de Cadaqués i Port de la Selva. Als finestrons de la Provença i als mars brillants que van entollar el talent de Matisse. És el vidre líquid que van pintar Monet i Sorolla i l’oceà a la seva col·lecció de moments mestres. És la teoria de la felicitat que Hockney va retratar a les seves piscines californianes i sobretot un color sense gènere amb què ningú no es posa d’acord.

Els italians en diuen verde acqua. Els francesos, vert d’eau. Els anglesos van inventar teal i els japonesos continuen amb el seu ao confús, que va designar durant segles tant el blau com el verd (els seus semàfors són oficialment verds i lingüísticament blaus). I després hi ha el xarxet que preferim els catalans, en honor al bonic antifaç que llueix l’ànec europeu més petit. Brillant i profund. Ni verd ni blau. Xarxet. El color de l’estiu etern.