Sobreviure a la terra rebentada

Un passeig de quinze minuts separa la porta de Bab Tuma de les runes de Jobar. Comences a caminar per la ciutat que s’ha preservat i al cap d’un quilòmetre travesses un abisme i arribes a la que ha desaparegut.

Bab Tuma és el bullit de la vida urbana, i Jobar, la quietud dels camps de batalla després d’una guerra perduda.

Esclar que els guerrillers islamistes que van perdre Jobar i els altres ravals van acabar conquerint Damasc i guanyant la guerra, mentre que els defensors de la capital i la dictadura van fugir o es van amagar.

És confús, però és així. La vida torna a expandir-se a la ciutat que s’ha salvat, el vell Damasc, que va sobreviure perquè tenia de part seva la història i la geografia del poder polític i religiós.

El Damasc nou i perifèric, tot i això, no va poder mantenir els edificis, i la vida es va extingir. La ciutat que s’expandia per l’oasi i els camps de cultiu de la Guta només tenia de part seva els nous damasquins, famílies de rendes baixes arribades de tot arreuque s’acomodaven en habitatges precaris, construïts a la babalà. La desigualtat i la falta d’opor­tunitats alimentaven el ressen­timent. Allà va sorgir la revolució el 2012 i allà va ser esclafada el 2018.

Jobar acollia 300.000 persones. Entre el 2013 i el 2018 les va perdre totes. Les bombes van destruir el 95% dels edificis.

Entrar avui a l’espai deshabitat de Jobar és trepitjar la fi del món, la terra sense homes. Si continues caminant cap a l’est i travesses l’autopista que porta a Homs i Alep, arribes a Ein Tarma, un altre barri rebel. Aquí molts edificis han resistit. Van perdre parets i finestres, però l’esquelet de formigó encara els sosté, i és entre els ossos d’aquestes carcasses gegants que els més intrèpids i desesperats intenten construir una nova llar. Cobreixen els espais oberts amb totxos, plàstics i teles. Planten llegums a la terra rebentada i alcen la mirada quan passa l’intrús. Aquests homes i dones habiten uns llimbs minúsculs entre la victòria i la supervivència. Podem descriure’ls, però és un lloc insondable.

El Govern manté els plans urbanístics que la dictadura va dissenyar per a una elit fidel

En un segon pis sense parets, algú ha estès la bugada entre dues columnes. La roba neta i diversos testos amb flors transformen l’espai obert en una llar. El vàter són bosses de plàstic negre que es baixen al carrer i s’amunteguen allà on els gossos ensumen i tot es descompon.

Viure així, en la normalitat de l’incomprensible, obliga a fer-nos una pregunta difícil de respondre. Com la destrucció transforma el caràcter de les persones i les nacions?

El politòleg Gabriel Garroum Pla té diverses respostes: “Quan la destrucció ocupa el centre de la relació entre l’estat i la societat, augmenten les diferències sectàries”.

El supervivent, desposseït de tot el que la guerra s’ha emportat, necessita pertànyer. Família, clan, ètnia, religió i classe social són els espais que habita per reafirmar la identitat.

A Ein Tarma l’únic espai públic que funciona és la mesquita. Està plena. El muetzí recita la crida a l’oració i el seu cant es propaga des d’altaveus instal·lats als terrats. “Veniu a l’oració, veniu a la salvació. Al·là és gran”. La invocació és un bàlsam, i aquest consol explica molt bé per què la reconstrucció de qualsevol població comença per la mesquita. “Necessites una mesquita i una escola perquè la gent torni”, m’havia dit l’analista Amar Kahf. És el primer pas per revertirl’ urbicidi.

L’ urbicidi és la destrucció deliberada d’una ciutat rebel per fer-la inhabitable i forçar el desplaçament de la població. La perifèria de Damasc, Homs, Alep i Gaza en són bons exemples. Gabriel Garroum Pla els ha estudiat a fons. Van de bracet amb els genocidis.

“ Al-Assad –explica Garroum Pla–va respondre a la revolta amb el setge de les poblacions de la Guta oriental, com Jobar i Ein Tarma. La fam és una arma de guerra poderosa. El dictador també va utilitzar armes químiques, i el 2018 l’aviació russava posar fi a set anys de dominiislamista en aquest bressol dela rebel·lió. Al-Assad va per-metre llavors la sortida cap albastió rebel d’ Idlib dels últims supervivents”.

L’urbicidi és la destrucció deliberada d’una ciutat rebel per fer-la inhabitable

Les noves autoritats, les que van partir d’ Idlib a finals del 2024 per ocupar Damasc i enderrocar el dictador, no permeten que la gent de Jobar torni. Diuen que és perillós, que hi ha mines i bombes per detonar i que, en tot cas, la terra està contaminada pels explosius.

Com en altres barris de la perifèria de Damasc, Jobar té un pla urbanístic. Està valorat en 21.000 milions de dòlars. Ocuparà 1.100 hectàrees. Torres d’oficines i d’habitatges, zones verdes i comercials a un quilòmetre de Bab Tuma. A les persones que acreditin la propietat d’un habitatge destruït se’ls ofereix el 50% del seu valor, però no en diners, sinó en accions de la promotora immobiliària. És molt difícil que puguin comprar-se un pis al nou Jobar. El metre quadrat s’acostarà als 2.000 dòlars, i ells són molt pobres.

El preu del metre quadrat és la línia que separa la vida de la mera supervivència, i la gran majoria dels sirians estan per sota. “L’Estat no té diners. La guerra es va emportar el 80% del PIB”, afirma Farah al- Shami, investigadora en la Iniciativa de Reforma Àrab. El 90% de la població pateix pobresa extrema i només quatre de cada cent persones reben 20 dòlars al mes d’ajuda social. “L’estigma de la pobresa és molt acusat, i crearà tensions polítiques”, vaticina.

El Govern manté els plans urbanístics que la dictadura va dissenyar per modernitzar la perifèria de Damasc a costa dels seus habitants. La iniciativa privada s’alia amb el poder polític per crear una nova elit afí al règim.

El projecte més avançat es diu Marota, que significa pàtria en siríac. La dictadura recuperava les arrels preislàmiques per combatre l’auge de l’islamisme polític. El nou règim ha mantingut el pla de negoci, que també és un pla polític.

Marota és un exemple de dubaificació : torres altes, com a Dubai, sense context social. L’arquitectura de la globalització ofereix confort en un buit cultural.

Garroum Pla afirma que, sense polítiques socials, les torres de vidre accentuaran la desigualtat. El greuge impulsarà la dissi-dència, i ni el sistema més autoritari no hi podrà posar fi. “Ladissidència sol amagar-se arran de terra –explica–, entre la gent que ha de desafiar l’ordre persobreviure”.

Entrar avui a l’espai deshabitat de Jobar és trepitjar la fi del món, la terra sense homes

La resistència violenta, amb una forta identitat social i religiosa, va portar els islamistes al poder. Què faran ara els desheretats, tots els que estan per sota del preu d’un metre quadrat a la perifèria de Damasc?