En què creu el club

L’altre dia a les xarxes un paio deia que creure en Déu és la millor manera de mantenir independència de criteri respecte als poders terrenals. És allò que tothom atribueix a G.K. Chesterton, però que en realitat no va escriure mai: “Quan l’home deixa de creure en Déu, no passa a creure en res, sinó que passa a creure en qualsevol cosa”. Això sí, en moltes de les trifulgues del seu personatge més cèlebre, l’agudíssim detectiu pare Brown, defensava sovint aquesta mateixa idea tan contraintuïtiva que diu que qui no creu en Déu no s’allibera de creure. Pitjor encara, cau víctima de supersticions, modes passatgeres, consensos teledirigits i propaganda…

Entre temporades, el mercat de fitxatges és una mar convulsa, per als clubs. Els equips tècnics i els aficionats fem cartes als reis, de més a menys documentades; els jugadors s’han de fer a la idea del nou valor de mercat que han guanyat o perdut; les agències de representants i part de la premsa saliven només de pensar en el canvi de cromos, i, amb un ull posat al mig termini, els directors esportius han de quadrar planters i comptes mentre els floreix una targeta pin a l’orella… Navegar sense rumb per aquesta mar agitada converteix els clubs en carnassa per als taurons. Per això mateix, tenir un credo, un estil propi, una idea de joc tan consolidada i compartida per aficionats i dirigents, fins i tot pels nostres rivals, és una sort descomunal. Del primer a l’últim moviment d’aquesta finestra d’operacions semblaven estar-ne informats.

La sort que tenim a can Barça és que, d’un temps ençà, tenim clara la nostra idea de joc

A principis d’estiu, quan el fitxatge d’Anthony Gordon ens va agafar amb el pas can­viat a premsa i aficionats, de seguida ens vam explicar i mirar d’entendre les raons tàctiques d’apostar per aquest perfil. El Massagran de Liverpool no té un nom rutilant, i a priori no sembla que hagi de fer vendre milers de samarretes. Però és molt capaç i generós amb l’entrega física, quan es tracta de pressionar amb agressivitat la sortida de pilota del rival, o picar els espais a l’esquena de la defensa contrària, amb l’objectiu de crear-ne entre les seves línies. Amb Adeyemi, tres quarts del mateix. Ja no diguem amb Rodri, segurament el fitxatge de l’estiu. Totes elles son incorporacions molt fàcils d’explicar si atenem a les apostes, ja no només de Flick, Deco o Laporta, sinó també a l’aposta fonamental del club. Pressió, joc per les bandes, control al mig del camp. I això que sembla una evidència, que tothom s’arrengleri al voltant d’una idea, fa quatre dies no ho era. Ens deixàvem seduir pel cant de qualsevol sirenota, i ens estimbàvem als primers compassos.

Tothom obeeix a una raó última per fer les coses. La sort que tenim a can Barça és que, d’un temps ençà, tenim clara la nostra.