Israel eleva la tensió amb Turquia tot just dos mesos abans de les eleccions

La rivalitat entre Turquia i Israel ha deixat de ser només xerrameca. Amb el mapa de l’ Orient Mitjà quarterat per l’ofensiva dels Estats Units sobre l’ Iran, la nova Síria post Assad s’ha mantingut sorprenentment fora del conflicte. Alliberada de l’hegemonia persa després de la fugida del sanguinari dictador, dues potències regionals, Israel i Turquia, ara busquen a Síria ampliar la influència a la regió.

Des que els rebels de l’ Organització per a l’Alliberament del Llevant (HTX, en les sigles en àrab) van enderrocar el règim de Baixar al-Assad el desembre del 2024, Tel-Aviv ha fet tot el possible perquè Síria no es convertís en una amenaça per a Israel. Darrere del cop militar hi havia Ahmed al-Xaraa –l’exmilicià que ara exerceix la presidència siriana– i el seu principal suport militar: Turquia. Tot i això, només una jornada després que els gihadistes enderroquessin Al-Assad, l’aviació israeliana va fulminar qualsevol possibilitat d’una Síria armada quan va bombardejar totes les bases de l’ exèrcit sirià en una sola nit.

Turquia i Israel, dues potències regionals, pugnen pel control de Síria, al centre d’una regió inestable

Aquella desconfiança inicial no ha fet sinó créixer, i dimarts va fer un salt qualitatiu: caces israelians van atacar la base aèria d’ Abu al Duhur, a la província nord-occidental d’ Idlib, i van al·legar que Damasc estava a punt de permetre el desplegament de tropes turques a les seves instal·lacions, cosa que consideren una violació de l’statu quo de seguretat pactat entre els dos estats. Fins ara els bombardejos israelians s’havien concentrat al sud de Síria, a la zona d’amortiment al costat dels a lts del Golan. Aquesta vegada, l’objectiu era molt més al nord, a prop de la frontera turca.

El mateix Netanyahu va reivindicar l’atac de dimarts en un pòdcast electoral del Likud: “ Transmetem un missatge. Com el formularíeu? ‘No ho feu’. El missatge va arribar, però pel que sembla no ho van entendre bé, de manera que ens vam assegurar que ho entenguessin millor”. El ministre de Defensa, Israel Katz, va anar més lluny i va acusar el president turc, Recep Tayyip Erdogan, d’arrossegar el seu país a “aventures perilloses” a Síria.

Per la seva banda, Ankara i Damasc ho neguen. El ministre d’Exteriors sirià, Assad al-Xaibani, va reconèixer que oficials militars turcs havien visitat la base dies abans de l’atac, però va assegurar que es tractava de cooperació militar rutinària, no d’un desplegament de tropes. La base, va insistir, era pràcticament buida i encara estava en fase de rehabilitació. El Ministeri de Defensa turc va ser encara més categòrici va negar que hi hagués hagut cap delegació militar a Abu el Duhur, ni abans ni durant l’atac israelià, i va qualificar l’operació d’“imprudent”.

Dissabte, mitjans sirians van informar d’un atac amb dron a prop de Beit Jin, a una desena de quilòmetres de Damasc, en què una persona va ser ferida. L’ exèrcit israelià no ho ha confirmat de moment, tot i que sí que ha reconegut un altre bombardeig al sud-oest de Síria contra un suposat operatiu terrorista que, segons les Forces de Defensa d’Israel ( FDI), preparava un atac imminent contra les seves tropes.

El que crida l’atenció és que, paral·lelament als bombardejos, ja hi havia un canal de diàleg directe. Segons va revelar Reuters, el cap del Mossad, Roman Gofman, va mantenir el 14 d’agost –pocs dies abans de l’atac– una trucada amb Xaibani per abordar precisament la presència militar turca a Síria. L’enviat especial dels EUA per a Síria, Tom Barrack, va donar més detalls de la conversa i es va posar en dubte que el bombardeig tingués justificació real. Segons ell, Washington va rebre l’avís israelià sobre un presumpte moviment turc sis dies abans de l’atac. Tot i això, per als seus serveis d’informació el desplegament, en realitat, no existia.

L’ambaixador dels EUA va arribar a comparar l’episodi amb l’ abatiment per Turquia d’un caça rus el 2015, i va advertir que desplegar avions al costat d’una frontera sense previ avís ni acord és “un joc molt perillós”.

Des de la caiguda d’Al-Assad, la influència iraniana a Síria s’ha vist substituïda per la turca, que Israel observa amb la mateixa alarma amb què abans vigilava Teheran, i tem, a més, que Ankara instal·li sistemes de defensa aèria en territori sirià que limitin la llibertat d’acció de la seva aviació. Netanyahu ha arribat a qualificar Erdogan de “dictador antisemita” que “oprimeix el seu propi poble”, mentre que el líder turc acusa sistemàticament l’israelià de cometre un genocidi a Gaza.

Washington, mentrestant, tracta d’evitar que els seus dos aliats regionals – Turquia és membre de l’OTAN, Israel el seu principal soci a la regió– acabin enfrontats directament. En aquest context, l’ambaixador dels EUA a Israel, Mike Huckabee, va confirmar que s’estableix un mecanisme de desescalada entre els tres països, tot i que reconeix que “cal perfeccionar-se”.

Amb les eleccions del 27 d’octubre a tocar i unes enquestes que situen Netanyahu en risc de perdre el poder, la pregunta que es fan a Washington, Damasc i Ankara és la mateixa: fins a quin punt l’enemistat amb Turquia forma part de la seva campanya electoral o de les prioritats de seguretat d’un Israel immers en set fronts diferents.