A Trump se li escapa el món

Unes vegades amb el puny enlaire i unes altres amb el polze estès, al president dels Estats Units li agrada transmetre constantment una imatge de fortalesa i seguretat en si mateix. L’home més poderós del país més poderós del món no concep cap altre horitzó que el triomf, un altre desenllaç que la victòria. Per a Donald Trump no hi ha res pitjor en aquest món que ser un perdedor, un loser . I, tanmateix, amb una popularitat a escala interna en caiguda lliure (només el 33% dels nord-americans aproven la seva gestió) i fracassos seriosos a escala internacional, la seva trajectòria està prenent justament aquest rumb.

L’erràtica i capritxosa política exterior de Trump ha conduït els EUA a una situació paradoxal en què pesen més els fracassos autoinfligits que els èxits. Si bé la seva aposta per actualitzar la doctrina Monroe –rebatejada, naturalment, com Donroe – per reforçar el seu domini sobre el conjunt del continent americà sembla que està funcionant, almenys a curt termini, a la resta del món l’hegemonia de la primera potència mundial està fent aigües.

La interminable guerra de l’Iran ha debilitat els EUA en altres escenaris i ha fragilitzat la seva imatge

A Amèrica Llatina, la gran basa que pot presentar Trump –que encara es regala amb l’operació que va conduir a la captura de Nicolás Maduro- és la posada de Veneçuela sota tutela, amb el secretari d’Estat, Marco Rubio, en el paper de virrei controlant l’explotació i comercialització –ingressos inclosos– del petroli veneçolà (allò de la democratització del règim sembla menys prioritari). Juntament amb el control de Veneçuela, a què pot acabar sumant-se Cuba, Trump ha comptat amb una onada de victòries electorals de la dreta i l’extrema dreta, des del Carib a la Patagònia, que han consolidat la seva empremta i ja s’han traduït en la constitució d’una gran coalició militar per combatre els càrtels de la droga, en què participen 19 països. Només els tres grans –el Brasil, el Canadà i Mèxic– s’escapen de l’afany de control de Washington.

Però, fora de l’hemisferi occidental, tota la resta patina. A Europa, l’aliança transatlàntica es debilita visiblement, mentre Washington –en un espectacular gir doctrinal– ha deixat de tractar Rússia com un adversari, sense que gràcies a això hagi aconseguit posar fi a la guerra d’ Ucraïna. Recentment, el Govern dels Estats Units va enviar als seus socis de l’OTAN un qüestionari per avaluar no ja el compromís europeu amb la defensa comuna, sinó el seu suport a la política exterior de Washington, amb vista a una reassignació dels seus recursos militars al continent (que, més enllà del repartiment entre bons i dolents , seran reduïts).

A Àsia, teòricament la segona gran prioritat de la política exterior nord-americana, la pràctica dista molt del que caldria deduir del document d’ Estratègia de Seguretat Nacional aprovat fa menys d’un any. Acabada provisionalment en taules la gran pugna comercial amb la Xina llançada pel president nord-americà el 2025, la realitat és que també aquí els EUA estan deixant de la mà els seus aliats històrics –aquesta mateixa setmana ha menyspreat Corea del Sud mentre mostrava la seva complicitat amb el dictador nord-coreà, Kim Jong-un– i han debilitat el seu desplegament militar a la regió a causa de les seves agitades aventures en altres escenaris.

Tot això per a què? Per intervenir en una regió del món, l’Orient Mitjà, de què formalment el trumpisme semblava decidit a desentendre’s (“ Els dies en què l’ Orient Mitjà dominava la política exterior americana (...) afortunadament han acabat”, resava el nou i tanmateix ja caduc document d’ Estratègia de Seguretat Nacional, aprovat el novembre del 2025).

L’ Orient Mitjà s’ha convertit en el veritable taló d’Aquil·les de Trump. Un autèntic forat negre. La irreflexiva i desorientada intervenció armada contra l’ Iran –arrossegat per Israel– s’ha convertit en una catàstrofe militar, econòmica i geopolítica. Convertida en una guerra interminable, ha fragilitzat com cap altra la imatge dels EUA, que apareix com un gegant impotent. Fins al punt que tothom a la regió, tant enemics com aliats, li està pujant a l’esquena.

El conflicte amb l’ Iran, que ja s’arrossega des de fa gairebé sis mesos, amenaça d’enquistar-se indefinidament, vista la incapacitat militar dels EUA per doblegar el règim dels aiatol·làs, que lluny de rendir-se a les seves –vàcues– amenaces, ha redoblat les seves exigències per reobrir Ormuz. Fins i tot li reclama reparacions econòmiques! Mentrestant, sembla que tots els objectius inicials de la guerra estan decaient per centrar-se prioritàriament en la reobertura de l’Estret, pel qual abans de la guerra passava el 20% de la producció mundial de petroli i gas liquat sense cap restricció a la navegació. Tot allò per a això?

No només els enemics alcen la veu a Trump: els mateixos aliats dels EUA gosen també contestar-li. El primer d’ells, corresponsable del desastre, és el primer ministre d’Israel, Benjamin Netanyahu, que ha rebutjat el full de ruta del president dels Estats Units per a Gaza. El premier israelià va reiterar el seu rebuig aquesta setmana a l’enviat especial, el gendríssim Jared Kushner.

Tan febles apareixen avui els EUA, tant políticament com militarment –curt de míssils i de municions antiaèries, obligats a traslladar a la zona l’últim portaavions que els quedava patrullant al Pacífic–, que el seu principal aliat àrab ha buscat altres empares. Així, l’ Aràbia Saudita va firmar el passat dia 7 amb Turquia i el Pakistan un pacte tripartit de defensa que consolida un nou eix de poder islàmic sunnita, davant l’amenaça de l’ Iran xiïta.

No és estrany que últimament els punys enlaire i els polzes estesos de Trump siguin cada vegada més mecànics, més desganats. I el seu semblant, més seriós, més tancat.