El ‘corralito’ de Trump

Gairebé amb total seguretat, les malastrugues prediccions sobre el final del regnat del dòlar seran, una vegada més, desmentides per la realitat. Però fins que els EUA trobin un nou sistema monetari que li vagi bé, queda molt patiment pel camí. Un viacrucis. L’actual s’esgota. Durant dècades, els EUA han gaudit del privilegi de transformar en estímuls fiscals els dèficits comercials i el deute. Un inigualable impuls per al seu creixement i per dirigir el món. Però l’artefacte sembla a punt de superar el límit de la sostenibilitat.

Des de fa un temps hi ha senyals d’un cert nerviosisme amb els alts nivells de deute dels EUA; i el seu ràpid creixement. El cost de l’elevat tipus d’interès és el canari a la mina, el senyal d’alarma. I ha estat en plena aturada vacacional que les coses s’han començat a complicar. El primer episodi rellevant, la intervenció conjunta dels EUA i el Japó per frenar la depreciació del ien, la divisa japonesa.

Operació presentada per Donald Trump com un “gest d’amistat”, però que és un corralito amb amenaça explícita al Japó de represàlies si no fa bondat. Impedeix als japonesos de vendre els seus títols de deute del Tresor per obtenir dòlars per comprar iens. Vendre deute dels EUA aquests dies serà considerat una declaració de guerra per Trump, que ja ho ha dit literalment.

El pla imposat per Washington a la primera ministra Sanae Takaichi obliga Tòquio a aparcar temporalment al Tresor americà els títols de deute a canvi de rebre dòlars prestats pel mateix Tresor. Conclusió: el Japó no pot vendre el deute, la hipoteca, i ha de pagar fins a un 4% pels dòlars que li han prestat. Un mecanisme amb aroma de la decisió de Richard Nixon, el 1971, quan va posar fi a la convertibilitat en or i va obligar els seus socis polítics i comercials a quedar-se amb els dòlars que ja tenien, això sí, devaluats.

El Japó és un inversor rellevant en deute del Tresor, el primer estranger, d’aquí ve la importància d’impedir que es llanci a vendre’l. I, si el ien s’enfonsa, el país i els seus inversors deixaran de comprar més bons americans. Però el problema per Scott Bessent, el secretari del Tresor, no són només o principalment els estats, sempre més sensibles a l’extorsió política tan del gust del seu cap a la Casa Blanca, sinó els inversors privats, especialment els més audaços, els que juguen al límit.

Els ‘hedge funds’ ja tenen més deute dels EUA que el Japó, el Regne Unit i la Xina sumats

Els hedge funds (fons de cobertura), genèticament radicalment arriscats, ja posseeixen més de 3,4 bilions de dòlars del deute nord-americà, el doble que fa tot just tres anys. Més que la suma del Japó, el Regne Unit i la Xina, els tres primers tenidors estrangers. I aquestes inversions se sostenen sobre una enorme massa de deute, el famós palanquejament. No els ha agradat gens la medecina japonesa. Si les turbulències s’agreugen i aquests fons desfan les seves posicions, podrien desencadenar una cascada de vendes devastadora per al sistema financer.

Per això Bessent ha anunciat aquesta setmana noves mesures per intentar tranquil·litzar i assegurar a partir del setembre la recompra de deute a llarg termini, per evitar vendes i contenir la pujada dels interessos. Dissuasió en lloc de la clau de judo aplicada al Japó. Però que amb prou feines ha tingut efecte als mercats. En part per ser una gota a l’oceà.

I a Bessent li ha tornat a tocar fer un altre pas. Ha assegurat que el dèficit ja ha assolit la cota més alta i que a partir d’ara començarà a baixar. El seu problema és que ningú no s’ho creu. Amb el front bèl·lic obert a l’ Iran, una petició de duplicar la despesa del Departament de Defensa per a l’any vinent i les rebaixes d’impostos per als més rics en marxa, els números vermells dels comptes públics només poden créixer.

EUA: no han aplicat mai un pla de reducció de despeses des que és la potència hegemònica. L’excepció, parcial, entre els anys 1998 al 2001, sent president Bill Clinton, quan els EUA van aconseguir superàvit públic gràcies al boom borsari, cosa que després passaria factura amb la crisi financera del 2008, i el descens del pressupost militar. Un context molt llunyà a l’actual.

Ara el món pateix les conseqüències de la guerra de l’ Iran. Des dels anys seixanta cada conflicte armat rellevant des del punt de vista del cost, emprès pels EUA, ha generat una crisi econòmica. Així va ser amb el Vietnam o l’Afganistan i l’ Iraq. L’actual de l’ Iran posarà a prova si aquesta màxima continua vigent. El seu cost s’està disparant, entre 100.000 i 200.000 milions de dòlars segons les fonts, cosa que tira llenya al foc al dèficit i el deute.

Els auguris sobre el final del domini del dòlar no es confirmaran, però el model actual s’esgota

Les últimes turbulències podrien ser un primer indicador d’incubació d’aquesta nova crisi. No és, de moment, el consens dels economistes. Gran part dels analistes, des del premi Nobel Paul Krugman fins al reputat analista Mohamed A. El-Erian, atribueixen els problemes a la competència pel crèdit que suposen les ingents inversions privades en gigafactories­ d’intel·ligència artificial, una alternativa abellidora al deute públic, que ha d’oferir més rendiment per ser atractiva. Un perill per a les borses. Amb conseqüències greus sobre el cost de finançament dels estats, la despesa social i els preus per als consumidors, que s’afegeixen a la inflació per la guerra, però lluny d’augurar un pànic o fugida dels inversors. Però que, asseguren, anuncia un positiu futur de més productivitat gràcies a les noves inversions en intel·ligència artificial. S’haurà de veure.

Mentrestant, Trump sembla que ja ha perdut el control de l’economia. No ha estat capaç de complir cap compromís. Creix menys del que s’havia promès, l’1,5%; el dèficit augmenta, igual que el deute; l’ ocupació industrial ha descendit; la inflació ha pujat; la gasolina, més cara, i el crèdit; i ha retallat despeses socials. No sembla que hagi de ser la seva Administració la que creï el nou sistema monetari que necessiten els EUA per finançar les seves despeses.