El sector turístic, comparat

El turisme com a activitat econòmica cada cop més és objecte de debat respecte a la dimensió, al tractament fiscal que rep, a les externalitats negatives que genera, als baixos salaris i productivitat, fins i tot sobre si es pot considerar un sector subvencionat en què els més beneficiats són els turistes no residents. En aquest context, l’OCDE acaba de publicar l’informe 2026 sobre tendències i polítiques turístiques, que certifica la fortalesa del sector malgrat els reptes que té plantejats, entre els quals els que van associats amb el canvi climàtic.

Som davant d’una activitat que en el conjunt de l’OCDE, de manera directa, genera el 4% del PIB, representa el 6,3% de l’ocupació i aporta el 19,3% del total del saldo de les exportacions de serveis. A Espanya els valors se situen en la primera línia mundial: 6% del PIB, 13,4% de l’ocupació i 48,4% de l’exportació de serveis (a Catalunya els valors serien d’un ordre semblant). Sobre aquestes magnituds hi ha tres constatacions.

L’OCDE fa pensar si cal que un sector amb tan baixa productivitat sigui el més gran

La primera, la importància absoluta i, a la vegada, relativa del sector turístic. Que un de cada set ocupats hi treballi directament vol dir que, almenys en termes de significació econòmica i social, no som davant d’un sector qualsevol. Entre els membres de la UE, només Grècia­ supera Espanya en percentatge d’empleats, però aquí el percentatgeés quasi el doble del que tenen a Itàlia o França, ambdós molt turístics.

La segona constatació és que, com ja sabíem, el sector és de baixa productivitat, però a Espanya encara ho és més. La ràtio empleats/unitat de PIB generat és 2,2, fet que vol dir que cal molta ocupació per a generar renda o, en altres paraules, que els empleats són poc productius. En economies grans que també tenen sector turístic, com Alemanya o els EUA, la ràtio és d’1,3; a Itàlia és 1,6; a França i Grècia és 2, però a Portugal i a Suïssa és 1,5. Baixa productivitat en general, però amb graus més moderats que els espanyols i lluny d’Àustria, on el percentatge de PIB turístic directe supera el percentatge d’ocupació. Si suposéssim que a l’economia només hi hagués dos sectors, el turístic i la resta, la productivitat per empleat del primer a Àustria seria més alta que la de la resta, però a Espanya seria quasi un 60% més baixa.

La tercera constatació és que a l’economia espanyola el turisme aporta quasi la meitat dels ingressos en concepte d’exportació de serveis. Això permet equilibrar la balança de béns, però posa en relleu la manca d’altres fortaleses productives en termes de serveis, com tenen els Estats Units i França (el turisme hi aporta el 20% de la balança) o Alemanya (un 8,5%).

Les dades de l’OCDE posen negre sobre blanc coses conegudes i, un cop més, fan pensar si cal que un sector amb tan baixa productivitat sigui el més gran de l’economia i que continuï creixent. Encara més quan això passa perquè s’apliquen polítiques que ho fan possible i que no contribueixen ni a ser més competitius ni, al capdavall, a augmentar el PIB per càpita, al contrari.