L’estret d’Ormuz, clau d’un conflicte enquistat

Han passat sis mesos des d’aquell matí de dissabte en què tot Orient Mitjà va entrar en combustió. El que va començar com un pla dissenyat entre Washington i Tel-Aviv per fer caure un règim iranià en hores baixes ha derivat en un conflicte paralitzat i la clau del qual navega per les aigües ara minades de l’estret d’ Ormuz.

Teheran va absorbir el cop inicial: una campanya massiva de bombardejos que va posar fi, les primeres hores de la guerra, a la vida del líder suprem iranià, l’aiatol·là Ali Khamenei. Tot i això, la cúpula perjudicada del règim va respondre amb atacs sobre tots els països del golf que allotgen bases nord-americanes i va cridar a files els seus protegits a la regió:Hizbul·lah al Líban, i els huthis del Iemen.

L’estat del programa nuclear iranià, un dels grans objectius, encara continua sent una incògnita

L’alto el foc de l’abril entre els EUA i l’ Iran va deixar sense solucionar el punt irresoluble de què depèn bona part del comerç energètic mundial. Tant Donald Trump com el comandament iranià pugnen ara pel control d’ Ormuz, i les xifres de la caiguda són eloqüents: d’un centenar de vaixells diaris abans de la guerra, el trànsit ha caigut a una mitjana de només cinc, un descens del 95%.

L’ Iran, per la seva part, està ferit però no derrotat. Washington calcula que ha destruït 161 vaixells navals iranians i ha neutralitzat el 82% dels seus sistemes de defensa aèria, i la seva Força Aèria ha deixat d’operar. Tot i això, Teheran conserva capacitat d’atac amb drons i míssils, i ha aconseguit continuar atacant el trànsit marítim i les bases dels EUA a l’ Orient Mitjà.

El mateix programa nuclear, principal justificació esgrimida per Trump per a la guerra, continua sent una incògnita. Els atacs van fer malbé greument tres de les plantes d’enriquiment conegudes del país i van matar diversos científics nuclears clau, però els inspectors de l’ONU no han pogut tornar als emplaçaments nuclears iranians ni verificar el parador d’uns 440 quilos d’urani enriquit al 60%.

Israel, paradoxalment, se n’ha mantingut gairebé al marge aquests últims mesos. Benjamin Netanyahu ha insistit que el seu país “està preparat” per tornar a la contesa “en qualsevol moment”, però, sobre el terreny, el front obert ha estat un altre: el libanès i la campanya contra Hizbul·lah.

Amb l’ Iran, en canvi, Netanyahu ha optat per un perfil discretde cara a les eleccions del 27 d’octubre. La pregunta de fons, però, continua sense resposta: de la permanència o la sortida deNetanyahu com a primer ministre dependrà en bona part l’estratègia que Israel adopti a futur davant qui considera el seu enemic existencial.

I, enmig de tot, la contesa ha tingut un cronista inesperat: el compte de Truth Social de Trump. Des del 28 de febrer hi ha publicat més de 300 missatges sobre l’ Iran, un cada catorze hores. Entre un missatge i un altre, l’estret d’ Ormuz continua gairebé tancat, i amb ell, qualsevol certesa sobre com acabarà la guerra.