La xemeneia dels 234 esglaons fa 70 anys

Li va voler fer un homenatge d’ altura i ho va aconseguir gràcies a la seva tenacitat i perseverança. Rosa Maria Masana, infermera jubilada de 80 anys i nascuda a Terrassa, va llegir, el 1987, un article al Diari de Terrassa que deia: “Les xemeneies industrials, en la gran majoria, corresponen a arquitectes o mestres d’obres desconeguts”. Li va xocar la informació perquè, malgrat que era 18 anys més jove que el seu germà Marià Masana, tenia clar que ell havia estat el mestre d’obres de l’espectacular xemeneia de la Bòbila Almirall de Terrassa; una construcció única, envoltada d’una escala de cargol. Així doncs, va anar a la redacció del diari local a deixar constància de l’autoria. Des d’aleshores, es va obstinar a retre un homenatge a en Marià –mort en un accident de motocicleta el 1960, amb només 33 anys– i, també, als obrers que van participar en aquesta emblemàtica construcció perquè no caiguessin en oblit.

“A casa conservàvem el record de la xemeneia i diverses fotografies, però no els dibuixos que en Marià portava a la butxaca”, lamenta. Per això, malgrat algunes dificultats, es va entrevistar amb les famílies dels paletes, va demanar documentació al Consistori, a historiadors, arquitectes i a veïns de l’antiga fàbrica, al barri de la Maurina, per estirar el fil de la memòria i honrar la seva obra. “Suposo que, si en Marià no hagués mort tan jove, no hauria tingut aquesta necessitat de reivindicar-ho. Era el segon de sis germans i sempre feia bromes; era molt alegre i em feia riure molt. Jo només tenia 15 anys quan va morir i ho vaig viure com un autèntic cop vital”, recorda.

El mestre d’obres, Marià Masana, va tenir quatre empleats que van aixecar la torre fins als 63,25 metres

El seu repte personal va ser recopilar dades tècniques i informació de tota mena sobre la construcció, que just aquest estiu ha fet 70 anys. Ubicada a la plaça de l’ Assemblea de Catalunya, destaca al perfil urbà de Terrassa, especialment quan s’il·lumina a la nit i, de fons, s’aprecia la Mola, un altre gran símbol vallesà. I n’hi ha per a això i per a molt més: té 63,25 metres d’ alçària (sense comptar el parallamps de 5,6 metres), una escala de formigó armat, amb 217 esglaons de pedra artificial i 17 de ferro, i pesa unes 570 tones. Mentre la fàbrica de maons Almirall –la bòbila, en català– va funcionar, la xemeneia tenia una capacitat de tirada de 10,9 tones de carbó per dia. Va ser un encàrrec de l’empresari Francesc Almirall. Per poder construir-la, Marià Masana, que va començar d’aprenent en la construcció als 14 anys, va disposar de quatre treballadors que no tenien por de les altures: els paletes José Fauquet Cons i Lucas Pérez Molina i els ajudants Paulino Carbajal García i Francisco Curro Gálvez Quesada. “El lliurament de l’obra es va endarrerir perquè a l’hivern del 1956 hi va haver molts episodis de vent, que dificultaven la construcció de la part més alta”, recorda.

En la seva investigació, la infermera va descobrir que la xemeneia industrial més alta del món era a l’Argentina, “però no tenia una escala de cargol com l’Almirall”. Així doncs, decidida en la seva meta, el 1990 va confeccionar l’expedient de sol·licitud d’inscripció al llibre Guinness dels rècords. La seva intuïció no va fallar. Al cap d’uns mesos, li van comunicar “que l’havien homologada com la xemeneia industrial amb escales de cargol més alta del món”, un reconeixement que es va publicar a l’edició del 1991. Després de 35 anys amb el títol, encara no té rival. “És una peça monumental molt icònica per a tot Terrassa. I, per mi, és com de la família”, assegura.