Experiment sense gasosa

Els estius del Barça no deixen indiferent a ningú, i aquest tampoc. El cas Julián Álvarez circula pels mitjans des del maig, quan el jugador va declarar que volia canviar d’aires i gaudir del seu gran somni professional, que és jugar al Barça. No ho va dir, però el futbol és com l’acudit de Gila i l’individu que acusava Jack l’Esbudelladeor amb indirectes. “Algú ha matat algú”, repetia cada vegada que es trobaven pel passadís. D’aquest material de sobreentesos i malentesos està farcit el tema, que ara per ara segueix el mateix recorregut que els casos Nico Williams el 2024 i el 2025. A punt de tancar-se el mercat, Julián continua a l’ Atlètic com Nico és a l’Athletic, i tots dos clubs treuen foc pels queixals amb el Barça.

Un problema interessant afegeix més pebre a aquesta peripècia. El Barça ha perdut pel camí Lewandowski, que a una edat tardana ha complert amb escreix la seva trajectòria blaugrana, i Ferran Torres, traspassat al PSG per 50 milions d’euros. Ferran ha estat més discutit que estimat per l’afició. No s’ha establert mai com a titular indiscutible i les seves millors qualitats –potència, desmarcatge, agressivitat– quadraven malament amb les negatives: impaciència, poca finor, llargs períodes de sequera i frustració.

De moment, Raphinha explora la posició de 9 amb entusiasme: dos partits, tres gols

A la Lliga, Ferran només va anotar més de 15 gols en una de les seves cinc temporades al Barça. No va passar de deu a cap de les quatre anteriors. En termes generals no ha marcat diferències, però va anar al Mundial, va marcar el gol de la victòria d’ Espanya a la final contra l’Argentina i va sortir investit d’heroi nacional. No va dir que volgués abandonar el Barça, però la seva gorra model MAGA va ser tot un cas d’eloqüència.

El Barça li va obrir la porta amb amabilitat i li va desitjar bona sort. Així, sense el més mínim drama. Ferran Torres no és Iniesta, autor fa 16 anys de l’altre mític gol de la selecció. El Barça no hauria deixat sortir Iniesta de cap de les maneres. Era molt més que un gran jugador. Era un favorit sentimental de l’afició.

Ha començat la temporada i Raphinha juga de teòric davanter centre, se suposa que de manera circumstancial, però el Barça i Flick no perden mai el gust per l’experimentació, generalment amb èxit. El 2022, Raphinha va arribar a l’equip amb l’etiqueta d’extrem. Va jugar a la dreta i a l’esquerra, enmig d’un fort debat sobre el seu rendiment. Va fer callar els seus detractors a la temporada següent, transformat en un davanter sensacional, amb un motor incessant.

Raphinha ha estat extrem, migcampista, mitja punta i fins i tot lateral alguna cop. Flick el prova ara com a davanter centre, amb totes les peculiaritats que es vulguin, però a la punta de l’atac. Encara que la tradició, i probablement la lògica, reclami per al Barça l’ariet golejador de tota la vida, és un club que paeix millor que cap altre els experiments.

A can Barça es va encetar fa quatre dècades la discussió sobre el fals nou i el nou de tota la vida, debat que va persistir mentre plovien els títols. Aviam si Raphinha és capaç de complir el primer manament de la posició: marcar una quantitat satisfactòria de gols i evitar futures controvèrsies sobre les decisions estiuenques del club.

Ara per ara, Raphinha explora la posició amb entusiasme. Dos partits, tres gols. Durant el Mundial es va insinuar en alguns cercles que el brasiler era carn de traspàs. No va funcionar el Brasil i tampoc Raphinha, lesionat al primer partit. Quina versió tornaria? No se sap mai després d’un Mundial, que sol operar de manera molt diversa sobre l’estat d’ànim dels jugadors. Tot indica que Raphinha ha tornat en un estat ferotge, sense barreres mentals. Davanter centre? No és fàcil, però no sona a experiment amb gasosa.