De l’asfixiant estiu del 26 a l’explosiu del 27

Llarg i pesat l’estiu d’aquest 2026. A Espanya ha continuat pujant la cota de la crispació política, fins al paroxisme gràcies a l’episodi de Ceuta. Un escenari inesperat i advers per a Pedro Sánchez i la seva última gran aposta de regularització massiva d’immigrants. Les claus del que ha passat a la ciutat nord-africana encara estan per revelar. Però la tensió a l’alça no ha estat un fenomen exclusivament espanyol.

En l’àmbit internacional, el més rellevant ha estat que Donald Trump no ha aconseguit, ja són sis mesos, avançar ni un mil·límetre al pantà de la guerra de l’ Iran, i ha allargat i engrandit escenaris negatius per a l’economia mundial. Restriccions de subministrament de productes vitals, al capdavant el petroli, sobre què s’amunteguen vaticinis tremendistes d’escassetat i preus desorbitats. Inflació, que encareix el cost de la vida per a la majoria dels ciutadans del món i que és la seva primera preocupació en totes les enquestes i causa de desesperació, per molt que alguns s’entossudeixin a posar el focus en la immigració, potser per desviar l’atenció dels votants. Mal humor en augment entre les grans potències i, per tant, més retruny de tambors de guerra. I, de moment, els EUA no han anunciat un pla creïble per tornar la normalitat al comerç mundial. Ben al contrari, han agreujat conflictes comercials, com el que han creat amb el Ca­nadà.

L’acumulació de problemes ha acabat tenint el seu correlat als mercats financers. Fins i tot el peó que Trump va col·locar a la Reserva Federal, el banc central dels EUA per abaixar els tipus d’interès a tota velocitat, el governador Kevin M. Warsh, va acostar divendres passat la probabilitat d’apujar-los tan aviat com la pròxima reunió de setembre. El president dels EUA ha acabat doncs a la posició contrària de la pretesa. Segona vegada aquest estiu, ja que el seu secretari del Tresor, Scott Bessent, ha hagut d’engegar a rodar les seves idees liberals per intervenir al mercat de divises i al del deute. Els EUA, que a la pràctica ha imposat un corralito al Japó perquè no vengui els seus títols del Tresor, estan a un pas d’imposar l’anomenada “repressió financera”: castigar els inversors per evitar pujades d’interessos.

El resultat està sent que els Estats han de pagar més interessos pel seu deute, que ja era molt elevat després de la crisi financera i la pandèmia. Un encariment que implica una collada de cargol addicional per als pressupostos públics, molt dislocats sempre, però encara més després del desbocat creixement de les despeses armamentístiques. Per als ciu­tadans implicarà més dificultats per arribar a final de mes, preus més alts i in­teressos addicionals per pagar deutes. Per a les empreses, costos incrementats i inversions més costoses.

Aquest és el context en què es reprèn l’activitat. Ja es pot anar preparant el món per al bombardeig d’avisos sobre la insostenibilitat dels comptes públics i l’obligatorietat d’aplicar ajustos; deixant sempre a cobert la despesa militar. Aquesta serà la música econòmica de la tardor i de l’hivern.

Aquesta tardor la pressió sobre les pensions serà un eix del debat polític i econòmic

I el primer expedient seran les pen­sions de jubilació. El seu volum es convertirà en el centre de la disputa sobre la despesa pública. La majoria dels països europeus tenen diferents models per a la seva actualització, des de l’IPC de l’any a l’evolució dels salaris. I trencar el vincle entre cost de la vida i la pujada de les pensions serà el primer episodi.

Primer epicentre sísmic, França, el país entre els quatre grans de la UE més afectat per la dimensió del seu endeutament. El Govern de Sébastien Lecornu ha llançat un globus sonda obrint la porta a congelar la revalorització de les pensions de més de 3.000 euros mensuals, sense descartar les que estiguin per sobre dels 2.000.

Plantejament suïcida tenint en compte que la pròxima primavera França té eleccions presidencials i que només s’explica perquè el primer ministre no aspira a ser candidat, però que no ajudarà gens els seus col·legues de centredreta que sí que aspiren a substituir Emmanuel Macron a l’ Elisi.

El Govern d’ Alemanya, encapçalat per Friedrich Merz, en què participen els socialistes de l’SPD, també té en marxa la seva reforma de les pensions. Tot i que la seva versió final està pendent, un dels punts més controvertits és la supressió de la jubilació als 63 anys per als qui han cotitzat 35 anys o més. El seu sistema indexa les pensions amb els salaris, i el juliol van pujar un 4,4%.

Políticament, aquesta ombra plomissa d’ajust pressupostari, centrada sobre les pensions, l’elevat cost de la vida i l’insondable problema del preu de l’habitatge, alimenta encara més les forces d’ultradreta que no deixen de guanyar posicions a les enquestes.

L’encariment dels diners ja està en marxa; una pesada càrrega addicional per als estats

Comença també un inflamat circuit electoral. Comença a l’estat alemany de Saxònia-Anhalt, al setembre, amb l’ultra AfD que aspira a la majoria absoluta, i culminaria a les presidencials franceses de l’abril, en què el Reagrupament Na­cional de Marine Le Pen, parteix clarament com a preferit. Tot i que hi ha la possibilitat que Giorgia Meloni, assetjada per forces encara més ultres que ella, avanci els comicis. El cicle culminaria a Espanya, al juliol, si Sánchez aconsegueix assolir el seu objectiu d’esgotar la legislatura. Una cosa que ara sembla difícil.

Consolació. Sorpresa a Alemanya no només perquè ha tornat a créixer; també per créixer més del que estava previst el segon trimestre, tot i que el balanç de l’any continuarà sent trist, amb prou feines un 0,6% per a la primera economia de la UE. I gràcies a les exportacions, cosa que significa que la demanda interna, els ciutadans alemanys, continuen amb dificultats. Espanya i en molta menor mesura Itàlia continuaran sent els líders en creixement entre els grans de la UE. Un començament de curs complicat que pot endurir-se encara més.