Un govern que no menteixi

Els ciutadans espanyols es mereixen un govern que no els menteixi, un govern que els digui sempre la veritat”. La frase va ser pronunciada per Alfredo Pérez Rubalcaba el 13 de març del 2004, dies abans de les eleccions generals que portarien José Luís Rodríguez Zapatero a la presidència del govern espanyol. De fons, l’ afany del llavors encara president, José María Aznar, per continuar atribuint a ETA els atemptats de l’11-M esdevinguts dos dies abans. Aleshores, la investigació apuntava clarament que la carnisseria humana portava el segell de l’islamisme radical. El PP va estirar el xiclet d’ETA tot el que va poder, convençut que podia perdre les eleccions si es refermava la tesi islamista. Però el xiclet es va trencar i es va complir la seva profecia. Així es va escriure aquella història.

Vint-i-dos anys després, la sentència del desaparegut dirigent socialista continua tenint validesa. També sobre la violació de la integritat territorial d’ Espanya esdevinguda a Ceuta mereixen els espanyols la veritat. Però el que creix diàriament és la sospita, sinó la convicció, que la versió oficial mantinguda contra vent i marea de les proves i els fets pivota sobre una mentida conscient. També, com fa més de dues dècades, s’adverteix una por paralitzant a l’ Executiu provocat pel propi convenciment que la veritat despulla li provocarà un dany polític de més substància que la versió que defensa.

La versió de l’Executiu s’ha diluït com un terròs de sucre, i això és de la màxima gravetat

L’informe que el Centre Nacional d’ Immigració i Fronteres ( Cenif), integrat dins de la Comissaria General d’ Estrangeria i Fronteres, ha remès a l’ Audiència Nacional pot fer miques la narrativa governamental. No només la intel·ligència policial va avisar del que cauria al damunt, sinó que, a més, apunta al règim marroquí com a responsable. Així doncs, mentre Sánchez defensava en la seva entrevista de reaparició a la cadena Ser que la culpa era de la internacional ultradretana, Israel, Rússia i les màfies, a l’ Audiència Nacional es rebien documents que menyscaben aquelles afirmacions a favor d’una indubtable atribució al Govern marroquí. Mentre el president comprometia la seva paraula afirmant que no hi havia hagut avisos previs sobre el que podia passar, el mateix informe remès a la jutgessa María Tardón recollia una nota de la intel·ligència policial del dia 29 de juliol que posava negre sobre blanc el risc cert d’invasió.

Una demolició. Una càrrega d’explosiu als febles fonaments de la xerrameca presidencial i ministerial de l’últim mes que queda reduïda a pols i runa. La compareixença de Sánchez avui al Congrés, que havia de donar continuïtat i reforçar les seves explicacions radiofòniques, tindrà lloc amb el dipòsit de la credibilitat i la del seu Govern gairebé buit.

L’única manera de sortir de la dificultat és al·legar desconeixement i continuar negant. Aquesta és l’estratègia que ha posat en marxa el ministre d’Interior, Fernando Grande-Marlaska, amb una carta adreçada al també polític Francisco Pardo, director general de la Policia. La resposta ha estat d’allò més ràpida. Tretze són tretze malgrat les evidències: no hi va haver avisos, i del Marroc, res de res.

El ferri control ministerial imposat en el funcionament de tota la primera línia de comandament de la Policia Nacional des de fa temps impedeix de donar gaire credibilitat a l’al·legat d’ignorància amb què l’aparell d’Interior es pretén blindar a si mateix i al president. La trinxera de desconeixement del ministre i de la secretària d’Estat de Seguretat és complicada de defensar, atesos els protocols de comunicació amb què treballen les unitats policials, incloent-hi el Cenif. Però permet a les fonts governamentals, això sí, fer circular per sota mà la idea d’una nova conspiració, ara de la Policia Nacional, contra el Govern espanyol. També durant l’11-M van passar coses semblants.

Les notes a què ja hem tingut accés impedeixen de defensar la idea que no hi va haver avisos previs i que el Marroc estava al marge de l’atac híbrid patit. La versió governamental ja s’ha diluït com un terròs de sucre. Faran bé de recordar-se a si mateixos a la Moncloa la prescripció del seu malaguanyat company de sigles: els espanyols mereixen un govern que no menteixi. Amb independència del color de les seves sigles, hi afegim nosaltres.