La gespa del veí

Convé treure el cap de tant en tant per la finestra per comprovar si és veritat cert que la gespa del veí creix més verda i sana que la nostra. No per buscar consol en els mals aliens. Però sí per prendre nota que allò que donem per singular i propi no és més que una realitat compartida per tants. Mirar-se el melic és inevitable, però sense oblidar que tots els cossos en tenen un i que, a més, s’assemblen força pel que fa a acumular borrissol.

Espanya fa setmanes que te l’agenda informativa centrada en la frontera sud. La gravetat de la crisi de Ceuta monopolitza l’actualitat en tots els fronts. A hores d’ara potser heu arribat a la conclusió que a Espanya no hi ha res que s’assembli a allò que comunament se’n diu sentit d’Estat. Pot ser que hagueu consolidat aquesta conclusió després de comprovar que Govern i oposició són incapaços de posar en pràctica uns mínims de responsabilitat compartida per enfortir la posició d’Espanya en una cosa tan sensible com la política exterior, més després dels fets del 30 i 31 de juliol, qualificats ni més ni menys que com una violació de la integritat territorial.

Demà es vota a l’estat federat alemany de Saxònia-Anhalt. No són unes elec­cions qualssevol. La ultradreta té per primera vegada a l’abast governar un estat amb majoria absoluta. Ho aconsegueixi o no, guanyarà les eleccions folgadament i provocarà un estrip a la CDU del canceller Friederich Merz i un nou debat sobre la validesa del Brandmauer (“mur tallafocs”, l’equivalent del cordó sanitari) com a fórmula per impedir l’accés de la dreta radical al poder.

La seva amenaça fronterera no és el Marroc, és Rússia. I aquesta mateixa setmana el ministre alemany va afirmar en una declaració formal que el seu país no està en guerra, però és objectiu diari d’una guerra híbrida . Paraules majors, una escalada verbal sense precedents que va anar acompanyada d’algunes deci­sions, com el tancament de la Casa Russa a Berlín, el consolat rus a Bonn, més inversió en drons, desplegament d’avions de combat a Polònia...

La ultradreta està en condicions de guanyar el seu primer Parlament regional a Alemanya

Algú pensarà que davant un risc de tal calibre, a la societat alemanya no li queda cap altre remei que convergir cap a la unitat, deixar les diferències de banda i, amb independència del que cadascú voti, posar-se en fila darrere del Govern, ja que no hi ha risc més ombrívol que el de l’amenaça militar i la guerra. Res més lluny de la realitat. Ni tan sols l’alineament de la UE amb el discurs governamental alemany i la mirada unívoca de la majoria dels mitjans de comunicació tradicionals no son suficients per aconseguir aquell miracle.

L’extrema dreta, que encapçala les enquestes també a nivell federal i és partidària de rebaixar les tensions amb Moscou i de reactivar la compra de gas rus, ha acusat el Govern d’atiar l’estratègia de la por per interferir en les eleccions de demà. Des de l’esquerra més radical, Die Linke també ha ficat el dit a l’ull de l’Executiu, traslladant el missatge que el que fa el Govern és elevar les possibilitats d’un conflicte en lloc de reduir-les. A la mateixa CDU hi ha hagut veus crítiques amb el posicionament governamental, també entre analistes i acadèmics, acceptant que no és ca­sual que l’escenificació del ministre de Defensa s’hagi produït aquesta setmana, en vigílies dels transcendentals comicis a Saxònia-Anhalt.

La tensió partidista i la pressió sobre el cos electoral a compte de les amenaces exteriors no és doncs una anomalia espanyola. Diran, els pessimistes, que almenys a Alemanya els dos grans partits fins ara sistèmics, conservadors i socialistes, són capaços de pactar i governar a favor del sentit comú. Però a això es pot contraargumentar que, precisament per això, la ultradreta està en condicions de guanyar el seu primer Parlament regional i amenaçar seriosament el futur de democristians i socialdemòcrates també a nivell federal. Són temps convulsos per a tothom. De nord a sud i d’est a oest. A l’herba li falta reg, per això grogueja a tots els jardins.