La UE esmola les armes contra el superàvit comercial xinès

La Comissió Europea va donar un seriós ultimàtum a Pequín. O a l’octubre es produïen avenços concrets a fi de corregir l’enorme desequilibri comercial amb la UE, o a Brussel·les no li tremolaria el pols per aplicar mesures de represàlia. És a dir, eines per reduir d’alguna manera el creixent superàvit comercial del gegant asiàtic, que l’any passat va arribar als 360.000 milions d’euros.

“El diàleg amb la Xina continua sent necessari, però ha de donar resultats”, va indicar la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, la setmana passada davant una sèrie de líders empresarials i polítics reunits amb motiu de la conferència anual de la federació patronal francesa. “Tot i això, quan no n’hi hagi prou amb el diàleg, hem d’estar preparats per fer ple ús dels nostres instruments”, va avisar.

L’ Executiu comunitari és molt prudent sobre els senyals que arriben des d’ Orient. Amb prou feines transcendeixen informacions de com van les converses, que es gestionen amb la màxima discreció. Se sap, però, que aquesta setmana una delegació tècnica s’ha desplaçat fins a Pequín per provar d’acostar posicions. El comissari de Comerç, Maros Sefcovic, s’hauria de reunir molt aviat per videotrucada amb l’homòleg xinès, Wang Wentao, per abordar-ho des del punt de vista polític abans que venci el termini d’octubre. Després, anirà a la Xina el mes que ve, abans de la cimera de líders de la UE a Brussel·les, en què s’espera que els mandataris europeus tinguin aquesta important carpeta sobre la taula i orientin la Comissió sobre la línia a seguir.

Fins ara, Europa, començant per la líder de l’ Executiu comunitari, ha seguit la filosofia anomenada, en anglès, derisking, not decoupling . És a dir, reduir els riscos d’una excessiva dependència econòmica i tecnològica de la Xina, sense arribar a desacoblar-se. L’objectiu és protegir les cadenes de subministrament europees davant les possibles turbulències geopolítiques, una cosa important tal com han demostrat la guerra a Ucraïna o l’últim tancament de l’estret d’ Ormuz. A més, Pequín controla el gruix mundial de les importantíssimes terres rares crítiques essencials per fabricar motors elèctrics. La palanca és enorme, i ja l’any passat va imposar un règim de llicències d’exportació per a algunes.

Els números deixen clar que aquesta estratègia europea amb la Xina no funciona. També el parer a les capitals. França encapçala el front dels que demanen mà de ferro i ara fins i tot Alemanya, tradicionalment reticent a un xoc frontal pels interessos de la seva indústria automotriu –molt dependent de les matèries primeres xineses–, està disposada a anar més enllà i a assumir represàlies comercials per provar de disminuir aquests desequilibris. La mateixa indústria alemanya, Volkswagen, BMW, Mercedes o Siemens, pressionen el canceller Friedrich Merz per actuar amb més duresa davant Pequín. El dèficit comercial alemany s’ha disparat fins a un rècord de 89.300 milions d’euros, i Berlín ara també empeny per estendre els aranzels al cotxe elèctric xinès i als híbrids endollables, en què BYD i Chery guanyen terreny.

A l’altre costat hi ha Espanya, favorable al diàleg, tal com va suggerir aquesta setmana el vicepresident primer i ministre d’Economia, Carlos Cuerpo, parlant amb corresponsals a Brussel·les. “La tasca que fa de manera molt activa el comissari Sefcovic d’entrar en una conversa amb les autoritats xineses és el que també ha demanat el Govern d’ Espanya des del principi, i creiem que és l’única via per ser capaços de redreçar aquest enorme desequilibri comercial que tenim amb l’economia xinesa, i també de fomentar que l’arribada d’inversió xinesa sigui tan productiva com sigui possible per a les economies europees”, va explicar.

Brussel·les voldria imposar un sistema de quotes, però Pequín exigeix un preu massa alt

Tanmateix, segons la investigadora sènior al think tank econòmic europeu Bruegel i economista en cap per a Àsia Pacífic i Orient Mitjà del banc francès Natixis Alicia García Herrero, no sembla que fins ara hi hagi grans progressos dirigits al fet que la Xina afluixi. Segons explica, la proposta d’Europa és establir un acord temporal a partir d’un sistema de quotes, però el preu a pagar que exigiria Pequín seria massa alt. Per exemple, esquivar les noves regles europees que imposen limitacions a les potències europees en contractes públics clau. “Ells tenen molt avantatge per tots els costats, des dels controls fins a l’exportació, que no ens oblidem que vencen pràcticament d’aquí un mes”, recorda l’economista. “És molt difícil que la Comissió Europea assumeixi la responsabilitat de represàlies, perquè les empreses li dirien que, per no perdre el mercat xinès, el que sigui”, continua l’experta.

Què podria fer llavors Europa? En un document no oficial firmat al maig per França, Itàlia, els Països Baixos, Lituània i també Espanya, circulat entre les capitals, es demanava a la Comissió que ampliés l’abast de les investigacions antidúmping i antisubvencions més enllà de productes molt específics, per cobrir categories més àmplies. També que recorregués més a l’ús de salvaguardes per frenar les importacions d’un sector sencer –i no només d’un producte en concret–; que endurís els llindars del contingut local o del valor afegit per evitar que els fabricants xinesos esquivin els aranzels europeus relocalitzant l’acoblament final a tercers països, i que accelerés els terminis dels procediments per posar-los d’acord amb l’actual velocitat de mercat.

A més, al juny França va proposar elaborar una “eina de resistència” que permetria apujar aranzels o imposar quotes quan el subministrament d’un producte a Europa estigui excessivament concentrat en un únic país. Es tracta d’un mecanisme que segurament convergirà amb “l’instrument de diversificació”, que va molt en línia amb l’estratègia de derisking promoguda per Von der Leyen.

Funcionaria de manera que les empreses es veiessin obligades –o incentivades– a diversificar l’origen dels productes als sectors clau de les cadenes de valor. Encara no hi ha text ni terminis previstos, i tampoc no s’esmenta específicament la Xina, però és evident que el gegant asiàtic seria el país més afectat. Per exemple, afectaria àrees crítiques com les tecnologies netes, les bateries, la infraestructura digital o els subministraments mèdics. La diversificació és una paraula que ha sonat molt als passadissos de Brussel·les aquest últim any, amb els tècnics de Sefcovic focalitzats a trobar nous socis comercials després de la guerra aranzelària de Donald Trump i a arribar a acords importants de lliure comerç com el que es va firmar amb el Mercosur o l’ Índia.

Altres palanques de què disposaria Brussel·les per fer front al drac xinès és fer ús de la recaptació aranzelària per crear un fons de compensació que ajudi directament els sectors europeus més castigats per eventuals represàlies xineses. O fins i tot estrenar el temut instrument anticoerció, conegut com el bazuca comercial, una eina defensiva per respondre a pressions econòmiques de tercers països que permet restringir importacions i exportacions, limitar l’accés a la contractació pública o gravar serveis digitals.

“No volem entrar en aquesta guerra tarifària, però, si no ens deixen cap altra solució, ho hauríem de considerar”, sospesa el diplomàtic espanyol i eurodiputat del PP, Nicolás Pascual de la Parte, que va visitar al juliol Pequín juntament amb el vicepresident de l’ Eurocambra Javi López per abordar els desequilibris comercials entre les dues potències, entre altres coses. La Xina, segons explica, no els va respondre com esperaven quan els van demanar respectar les regles de l’ Organització Mundial de Comerç i millorar l’accés de les empreses europees al mercat xinès. A Pequín els van retreure que “caldria fixar-se en un període de temps més dilatat, com ara els últims quinze o vint anys, en què Europa, al contrari que ara, tenia un superàvit respecte a la Xina”.

Fins i tot la indústria alemanya, tradicionalment reticent a la mà de ferro, ha dit prou

“Nosaltres som més vulnerables que els EUA. Una cosa és prendre mesures de retorsió que ens poden fer mal i una altra és tallar les relacions comercials amb la Xina, que és absolutament impossible. Les hem de reconduir a uns paràmetres racionals que siguin transparents i recíprocs”, resumeix l’exambaixador davant l’OTAN.