Joaquim Maria Puyal

La setmana passada vaig sortir a estirar les cames per evitar estar assegut a la cadira de la redacció massa hores i, als voltants de la plaça Francesc Macià, vaig veure dos homes xerrant. Un estava d’esquena, així que no el podia reconèixer, l’altre, a mesura que m’hi anava apropant, em resultava cada cop més familiar. Va ser ell qui va somriure abans i va provocar que frenés en sec i li posés nom i cognom. Era en Joaquim Maria Puyal… i no ho era al mateix temps. La barba i el bigoti foscos amb què la meva memòria l’havia arxivat havien desaparegut, però era ell sens dubte, de pell bruna, cabells blancs, ulleres de pasta blanquinoses i una aparença tan saludable que feia enveja. “Però quants anys té en Puyal?”, vaig pensar.

Òbviament no li vaig formular la pregunta per encetar la conversa però sí que la vaig arrencar protocol·làriament amb un comentari sobre el seu bon aspecte, una tàctica inconscient que mai no fem servir amb la gent que ha envellit de mala manera. Al seu costat hi havia l’home d’esquena, Josep Maria Deu, inconfusible a primer cop d’ull vist finalment pel davant, amable com sempre. Vaig sentir de seguida que interrompia un moment sagrat entre dos vells coneguts amb un munt de coses per dir-se, però van ser ells que em van convidar a fer petar la xerrada. Van ser pocs minuts, però me’ls vaig endur a la butxaca com si fossin diners.

Aquest cap de setmana ha fet just 50 anys de la primera retransmissió radiofònica de futbol en català després de la Guerra Civil i va ser la veu d’en Puyal qui la va defensar durant dècades, primer a Ràdio Barcelona i després a Catalunya Ràdio. Josep Maria Deu, que va formar part del seu equip durant deu anys, n’ha fet un llibre que es presenta demà a Barcelona. El dia que me’ls vaig trobar vaig ser testimoni de l’entrega del llibre de l’un a l’altre.

A en Puyal l’admiro per un munt de coses, petites i grans. Quan jo començava a seguir el Barça pels mons de Déu com a periodista coincidíem de vegades als aeroports. Ell era enorme i jo insignificant però el seu tracte, sempre afable, reduïa les distàncies i evitava que l’admiració que senties pel mite es fes massa evident. Però més enllà d’anècdotes personals d’estar per casa, el que ha de saber la gent que no el va gaudir en les seves diferents vessants professionals és que en Puyal, mitjançant el seu rigor, la seva exigència i el seu respecte per qui l’escoltava, va aconseguir prestigiar l’ofici i fer pel català una feina de salvament i resurrecció extraordinària: millorar el seu ús entre els qui la considerem la nostra primera llengua, i popularitzar-la amb naturalitat entre els qui la volien aprendre. El Barça va ser el vehicle transmissor idoni per aconseguir-ho. Sense ell no sé on seriem.

En acabar li vaig dir si no trobava a faltar aquells anys d’extrema popularitat, radiofònica i després televisiva, si el seu ego no es penedia del seu volgut retir cap a l’anonimat. Si no enyorava la barba i el bigoti. “Estava fart jo d’aguantar en Puyal”, em va dir, rient. Doncs que sàpiga que els altres no ho vam estar mai.