Un futur inquietant

Es fa servir aquests dies la metàfora de les bombes de la Segona Guerra Mundial que ressorgeixen al llit dessecat dels rius europeus, exsangües per la crisi climàtica. Un projectil que ha arribat fins avui sense esclatar, com a llegat d’una època en què el totalitarisme dessagnava Europa, es presta a una interpretació òbvia: la història torna a trucar a la porta a tall d’advertència. La imatge és suggestiva, irresistible. Es podria fins i tot utilitzar per establir un abans i un després en el discórrer del continent, si no fos perquè l’avís arriba tard: tot el territori d’aquest Estat europeu que és Ucraïna està sembrat d’explosius de recent fabricació; no calia esperar que sortissin a la llum bombes vintage per adonar-se que juguem amb foc. Ho constata el clarivident novel·lista Theodor Kallifatides en una entrevista que publica la secció de Cultura: “No havia estat mai tan conscient de viure una etapa de preparació bèl·lica tan frenètica”.

La ultradretana AfD, que és més ultra del que solen ser altres ultres europeus, va aconseguir ahir un inapel·lable triomf a les eleccions de l’estat alemany de Saxònia-Anhalt i podria arribar a governar. L’ascens vertiginós d’una formació que ha flirtejat amb al passat nazi i que no oculta les seves simpaties cap a la Rússia de Vladímir Putin té una lectura inquietant en l’àmbit federal, ja que la mateixa AfD lidera les enquestes a les eleccions generals davant la caiguda dels partits que sustenten la coalició de govern. El resultat d’ahir projecta una nova ombra sobre el futur d’una Europa espantada, a les portes d’unes eleccions presidencials franceses en què parteix com a favorita la també ultradretana Marine Le Pen.

Tornem a la memòria històrica. Es recorda aquests dies que Hitler també va arribar al poder gràcies a les urnes. Sobre aquest assumpte és interessant llegir l’assaig A treinta días del poder , de Henry Ashby Turner Jr., reeditat per Edhasa. L’autor afirma que, malgrat que el genocida es va beneficiar d’un ampli suport electoral, van ser intrigues gairebé palatines i rivalitats polítiques les que van facilitar el seu accés a la cancelleria. Aquesta sí que és una lliçó del passat que encara estem a temps d’aprendre: fins a quin punt la fragmentació política i la condescendència dels demòcrates amb els ultres poden aplanar el camí cap al desastre.