Si només fos Rodri

Els pessimistes ja no tenen qui els escrigui. Ens referim als culers, evidentment. Està en un mode el Barça de Flick que no hi ha pegues que mereixin ressenya. El grup blaugrana ha començat la temporada com un coet. A Mestalla, antiga olla de pressió avui abocada sobre si mateixa, va fer l’efecte de guanyar abans de començar així que es va saber l’alineació. Rodri i Lamine Yamal, titulars. El millor jugador de l’últim Mundial i una de les irrupcions més al·lucinants que es recorden d’un futbolista jove.

Si només fos això.

Quan s’anuncia que Rodri i Lamine són titulars, es fa difícil pensar que el Barça no guanyarà

El Barça ha arribat a un punt en què a aquells noms intimidadors per a qualsevol hi afegeix un equip que fa dos anys que s’esculpeix per sentir-se preparat per a tot. Ara ho està. Plantilla àmplia per jugar dos partits per setmana (hi ha una vintena de titulars potencials), entrenador amb poder total al vestidor i cobertura aèria a la llotja, i una idea futbolística cada vegada més polida que no ha perdut pel camí la seva intenció original: el vertigen, la defensa avançada i la submissió a l’adversari. Passa que ara tots els moviments estan més ajustats, i els riscos, en conseqüència, més controlats. Amb pilota, el Barça ataca amb tot i amb tots a una velocitat endimoniada. Per televisió és un goig però, per als oponents, un malson. Les combinacions de Lamine Yamal, Raphinha, Gordon i Fermín a la frontal o ja dins de l’àrea són molt difícils d’intuir, especialment quan s’executen al primer toc. Triangles, quadrats i parets. Geometria. Fermín està com posseït. No disputar el Mundial l’ha convertit en un futbolista voraç, com si li deguessin alguna cosa.

Si només fos això.

Quan el Barça perd la pilota, s’organitza de memòria. Ocupa els espais designats per asfixiar els seus rivals amb petites però intenses curses col·lectives. L’ordre s’ha accentuat en aquest sentit amb l’entrada de Rodri, un jugador-cap. Pedri és el seu escuder ara, que és com tenir de mà dreta un primer ministre. Les pilotes recuperades a les botes d’aquests dos homes són vellut. No se’n rifa cap.

Si només fos això.

A la rereguarda de tot aquest muntatge hi ha la defensa catalana , que no és un moviment d’escacs sinó Joan Garcia, Eric Garcia, Cubarsí, Gerard Martín i Xavi Espart junts. És un fet de què presumir i que accentua l’excepcionalitat d’aquest equip, ja que a l’excel·lència del seu joc hi afegeix accent de proximitat. És a dir, orgull de pertinença. A part d’això, defensen fabulosament, que d’això es tracta.

L’única por a València era que a Gordon li donés una lipotímia sota aquella calor abrasadora. I no va passar.

Tot el que s’ha descrit sobre aquest Barcelona serveix, per contrast, per definir el València. El que els sobra als uns, no ho tasten fa anys els altres. Ja ens ho advertia Salvador Enguix en un demolidor article titulat “ L’enfonsament del València”, radiografia encertada d’una crisi profunda social, econòmica i és obvi que esportiva.

Mentre repartien les alineacions amb la primera titularitat de Rodri, a les grades ja se sentia el “ Peter, ves-te’n d’un cop” adreçat al propietari del club, Peter Lim. Tots els pessimistes del món són a València.