No odiem els nens

Potser tu també vas ser un croat de la comprensió. Si un nen convertia un restaurant en un corredor d’atletisme, somreies amb indulgència. Està descobrint el món, et deies. Si un nadó plorava al tren durant les tres hores i mitja que durava el trajecte, sospiraves amb solidaritat. Pobres pares, murmuraves recordant que tu també vas portar la motxilla plena de bolquers, biberons mal tancats, tovalloletes, xumets, galetes esclafades i tota la dignitat perduda. Però tard o d’hora arriba el moment en què no pots més. És que ja en tens més que suficient. Ja n’hi ha prou.

Els teus fills ja són grans i, com els mitjons a la rentadora, van desapareixent del teu dia a dia sense cap explicació convincent. És aleshores quan comences a comprendre (i a buscar amb ànsia viva) certs cartells. Zona de silenci. Hotel only adults. Vagons i restaurants sense nens. És el teu passaport al paradís redactat amb un llenguatge mestre que, encara que ofèn molta gent, no insulta ningú. No prohibeix res. Es limita a suggerir que hi ha un lloc on ningú no està aprenent a tocar la flauta dolça, ni xiscla, ni corre sobre la teva tovallola. No té res de discriminatori.

Més que aversió a la infantesa, el nostre és un nou i desmesurat amor al silenci

No som nenfòbics. No odiem els nens. Déu ens deslliuri de semblant esforç. Odiar exigeix una energia que, ja amb els nostres fills crescuts i en edat de votar o quasi, preferim invertir a dormir vuit hores i acabar un cafè abans que es refredi. A descobrir que un vagó silenciós val més que una suite presidencial (una ja no aspira a la felicitat, només es conforma que no piquin de peus el seu seient) i que el veritable luxe d’un hotel d’això, de luxe, no és ni l’spa gegantí ni els llençols de cotó egipci, sinó esmorzar sense que ningú colpegi la cullera contra el vas per provar les lleis acústiques o pregunti disset vegades per què les olives tenen pinyol.

Ni som nenfòbics ni hem oblidat de què va la vida. Al revés. Si reservem aquells llocs sense nens no és per aversió a la infantesa, sinó pel nostre nou i desmesurat amor al silenci, conquerit després d’anys de negociar amb aquells “monstres baixets” que per fi tornen a l’escola. Feliços pares. Pobres avis. Pobres mestres.