Marcar periodistes com a bestiar

Imagineu-vos Amancio Ortega, d’Inditex; Juan Roig, de Mercadona, i Ana Botín, de Banco Santander, classificant els proveïdors, els clients i els treballadors pel biaix ideològic. Que al despatx hi tinguessin una llibreteta, amb noms i cognoms ordenats alfabèticament, sobre els quals es poguessin llegir coses com aquestes: en Pepe és més roig que la Pasionaria; en Juan, més blau que Primo de Rivera, la Manolita, ni carn ni peix, ella és molt de centrecentrat; la Ramona, una pilota a qui tot el que fa l’empresa li sembla formidable, i en Marc, un crític torracollons que només afegeix llenya al foc del comitè d’empresa i els sindicats.

L’escàndol seria espaterrant. Majúscul. I amb raó. Com també ho seria si aquesta classificació s’establís per orientació sexual o per qualsevol altre element referit a la privacitat. Magistratura actuaria. I el Govern d’Espanya sortiria en bloc a buscar titulars en nom dels drets fonamentals dels afectats. Pedro Sánchez i Yolanda Díaz encapçalarien amb vehemència la petició d’un escarment sever per als magnats de la moda, l’alimentació i la banca. Que paguin pel seu atreviment!

Inventariar professionals ideològicament remet a altres èpoques

Doncs això mateix és el que ha fet el Ministeri de l’Interior. Fitxar per les seves opinions polítiques 280 periodistes i analistes. Foto de l’interfecte, nom i cognom, ocupació passada i present i orientació ideològica. Roig, blau o descolorit. A favor del Govern central, en contra o ni carn ni peix. Alguns fins i tot en surten ben parats, catalogats com a independents.

Estem tan acostumats a l’excepcionalitat que res ja no sorprèn. Ni tan sols aquest matusser exercici de control governamental que s’ha dut a terme amb recursos públics. Amb els teus impostos i els meus. Fins i tot n’hi ha que hi treuen importància. Simples fitxes innocents per saber qui és qui, diuen. El mateix de sempre. Per als que són capaços d’excusar una cosa d’aquesta mena traient-li importància, queda clar que l’important no són mai els fets, sinó les sigles que els protagonitzen. No hi ha cap altra explicació plausible.

Tan descarnat és l’abús aquesta vegada, que ni el PSOE ni Pedro Sánchez ni la majoria dels seus ministres ni el mateix Fernando Grande-Marlaska han tingut coratge per defensar l’existència de l’informe refugiant-se en excuses peregrines.

Fins i tot, al·leluia!, s’han demanat excuses amb la boca petita, de la manera com en solen demanar els que en realitat no en volen demanar: “Si algú s’ha sentit ofès...” El ministre ha donat la seva paraula que l’informe no tenia “finalitats espúries”, bonica paraula, però ha estat incapaç d’aclarir perquè es van destinar temps i diners públics per fitxar ideològicament gairebé tres-cents periodistes i opinants. Si les finalitats no eren espúries, de quina naturalesa eren?

Es miri com es miri és un escàndol de primer nivell. Inventariar professionals atribuint-los les característiques d’esbirros del poder, opositors o indiferents no és una cosa banal ni que es pugui deixar passar. Remet a altres èpoques i casa malament amb dirigents com els actuals, tan entossudits a omplir-se la boca cada dia amb la preservació dels drets fonamentals, com si abans d’ells Espanya visqués a l’edat de pedra democràtica.

Han fet bé les associacions de premsa espanyoles d’exigir dimissions i qualificar els fets amb la gravetat que es mereixen. Tot i que ja ens anem acostumant que els escàndols no comportin cap conseqüència. Es destapen, es confirmen i s’amortitzen sense necessitat que ningú no pagui cap factura pels seus actes. No només això. Fidelal seu estil groller, el ministre Puenteno ha resistit la temptació de fer broma a les xarxes sobre algun dels periodistes fitxats. Aquesta és la importància que es dona a Espanya als abusos contra els drets fonamentals quan són membres del mateix equip els que els perpetren: cap.