Futbol, Barça i felicitat

Continua l’espectacle del Barça de Hansi Flick, que entra al camp com si degués diners a la gent. No hi ha minut avorrit o especulatiu en la seva manera d’entendre el futbol, faci un sol que arrenca la pell o comparegui una tempesta salvatge de setembre caiguda en diferit, això és, molt més tard que en l’horari anunciat.

Els jugadors blaugrana, al contrari que el Meteocat, van arribar puntualíssims al partit. Raphinha va marcar el primer al cap de tres minuts sota una pluja intensa, posseït comun grèmlinxop d’aigua. La resta de companys no van parar fins a ficar-ne (una altra vegada) cinc com si s’ho haguessin proposat abans de sortir.

Els seguidors surten de l’Spotify Camp Nou recreant el que han vist; ningú parla de la feliç Pilota d’Or

És un equip que s’ha oblidat de contemporitzar, entén la pressa com una virtut perquè ha comprès que se’n surt a tota velocitat. Anar massa de pressa pot ser contraproduent tret que executis els moviments planificats amb una celeritat que desordena i noqueja el rival. La pausa, associada al bon joc amb raó, té sentit per resetejar-se, tornar a començar, reorganitzar-se, neutralitzar el domini o els contraatacs del rival si és que es donen. No és el cas dels blaugrana en aquest inici de temporada, lliurats a un assetjament sistemàtic de l’adversari com si fer-ho així puntués més que guanyant sense més ni més. Arribaran partits en què recórrer a cert alentiment ( Rodri és un mestre zen en aquestes arts i Pedri no cal recordar-lo), però la pausa sense motiu retarda les accions. I el Barça, de moment, ni la vol ni la necessita.

La velocitat eleva el ritme dels partits i els fa molt divertits. És una característica de l’equip de Flick, el de la diversió, que no cal ocultar sinó destacar. El món està com està, de manera que l’aparició d’un equip de futbol que entén la seva professió com una oportunitat per entretenir cal abraçar-la, celebrar-la i, si fa falta, emmordassar-la a còpia d’elogis per si se li acut de desaparèixer.

El futbol, quan es juga així, tan radicalment ofensiu i col·lectiu, s’eleva per damunt de tot i empetiteix els accessoris que tant distreuen del que és nuclear.

Parlem del feliç premi.

No conec cap afició que hagi sortit al carrer per celebrar l’elecció d’una Pilota d’ Or. El reconeixement sol ser induït: s’aprofita la prèvia d’un partit perquè el futbolista afavorit ofereixi el trofeu a la seva gent. Són de 30 a 60 segons d’acte a tot estirar.

Els últims anys el desequilibri entre l’interès real que té la votació i el mediàtic arriba a ser irritant. És obvi que als aspirants els agrada guanyar-la, i tampoc no menystindrem un guardó amb un gran prestigi, però la murga és de tals dimensions que descobreix la intenció que amaga: provocar debats sobredimensionats, dopats per espais televisius que estiren el xiclet fins a fer-ne desaparèixer el gust. El futbol és un esport col·lectiu jugat per individus i els seus efectes en els seguidors són sabuts: es basa a veure partits, gaudir-ne o patir-los, evadir-se i donar-los continuïtat a casa, al bar, a la feina o a l’aula alimentant rivalitats seculars. Milions d’aficionats somien a aconseguir Lligues i Champions, ascensos o salvacions. Encara m’han de presentar algú que vibri, que vibri de debò, amb la Pilota d’ Or.

Quan va acabar el partit del Camp Nou, la felicitat dels seguidors era tan espessa en sortir que costava de caminar. S’interrompien els uns als altres rememorant el que acabaven de viure. No vaig sentir ningú referir-se a la Pilota d’ Or. Els somiejos anaven cap a una altra banda. Eren col·lectius.