Hombres G: “Els millors anys de la nostra vida són aquests”

És la història d’una família escollida. De quatre amics que van formar un grup i que, gairebé 45 anys després, asseguren que viuen el millor moment de la seva vida. Hombres G va fer ahir un alto a la gira per presentar el seu documental, Los mejores años de nuestra vida , al Festival de Televisió de Vitòria (FesTVal), just el dia que la producció arribava a Movistar Plus, després de l’estrena als cinemes fa pocs mesos. “Els millors anys de la nostra vida són aquests”, va afirmar David Summers durant la presentació. El cantant situa en els últims vuit o deu anys el moment més extraordinari d’una trajectòria que va començar als vuitanta, quan Hombres G es va convertir en un dels fenòmens musicals més grans de la dècada.

Dirigida per Charlie Arnaiz i Alberto Ortega, la pel·lícula recorre la trajectòria del grup que ha posat la banda sonora a diverses generacions amb cançons com Devuélveme a mi chica , Marta tiene un marcapasos i Venezia . Però no es limita als èxits: s’endinsa en els homes que hi ha darrere del grup, els vincles, les diferències, la separació i el retrobament, els sacrificis personals i la manera com han aconseguit mantenir-se units durant més de quatre dècades. “Érem amics abans que músics, i el documental parla precisament del valor de l’amistat i la companyonia”.

“Érem amics abans que músics, i el documental parla precisament del valor de l’amistat”

La relació dels membres d’ Hombres G va començar a l’adolescència i els ha portat a recórrer el món amb les cançons i a fer-se més grans junts. “Ara som quatre seixantins que fa més de 43 anys que gaudim de la nostra feina, que és la música, i amb la mateixa il·lusió que sempre, o encara més”, va afirmar.

El documental s’atura en aquesta explosió de popularitat i en com quatre joves que no havien previst aquest èxit van aprendre a conviure-hi. Per Javier Molina, el bateria, Hombres G no ha estat mai un producte fabricat per explotar el fenomen adolescent. “Nosaltres érem tot el contrari, uns nois que ­estàvem tot el dia de conya, i que de sobte ens vam veure amb això a sobre”. L’èxit, sosté, va arribar de manera natural.

Rafa Gutiérrez Muñoz ­posa l’accent a la cara menys coneguda de la història: la que queda fora dels escenaris. Davant la imatge d’èxit, gires i diversió, la pel·lícula mostra els sacrificis personals d’una carrera tan llarga. “Hi ha moltes coses que al llarg de la carrera sacrifiques com a persona per la feina”, va explicar. “S’hi veu tota la part no tan bonica”, va assenyalar.

Daniel Mezquita reivindica, per la seva banda, la capacitat del grup per relativitzar el que passava al seu voltant. “No ens vam prendre mai seriosament res. La feina sí, per descomptat, perquè és el que ens agradava més, però rèiem del que ens passava”. Una actitud que els va ajudar a afrontar un èxit sobtat i inesperat.

El pas del temps és un altre protagonista de la pel·lícula. “T’adones de com passa de ràpid el temps quan t’ho passes bé”, va afirmar Summers. I es demanava: “El que no entenc és com és que encara som vius”.