L’abril del 2017 Josep Lluís Trapero va prendre possessió com major dels Mossos en una cerimònia insòlita al Palau de la Generalitat. Hi va haver overbooking : el president Carles Puigdemont; la presidenta del Parlament, Carme Forcadell; el vicepresident Oriol Junqueras i set consellers, comandaments de les forces i cossos de seguretat de l’ Estat, de l’exèrcit... “Faltava l’arquebisbe!”, recorden els presents, i no va ser perquè a algú no li passés pel cap convidar-lo. Trapero no ha estat mai un mosso qualsevol. D’uniforme, no va defugir mai els focus; amb vestit civil, s’han apagat. Les reaccions a la seva dimissió com a director dels Mossos van del “previsible” dels defensors fins al brindis amb Corpinnat dels detractors.
Centrar-se en les relacions personals entre Trapero i la consellera d’Interior és “terreny pantanós”, com Núria Parlon mateix va reconèixer quan va anunciar el relleu a la conselleria, però al Govern no hi ha dubte que la sortida del major respon a un “problema d’ego”. Trapero va ser el fitxatge estrella de Salvador Illa aquesta legislatura, va acceptar treure’s l’uniforme, però no va preveure que el tàndem amb Parlon no era entre iguals. Implicava una jerarquia política en què el major no era a dalt de tot i, llevat que la consellera li lliurés les claus del departament, en un terreny de discrepància permanent, la renúncia era l’únic final possible.
Trapero va quedar atrapat entre la servitud política i les competències limitades del càrrec sobre les operacions dels Mossos. Per ell, ser mosso és més que una professió. En la solemnitat del Palau quan es va convertir en major va confessar a l’auditori que vivia la seva missió “des de la transcendència”. Va conduir els Mossos a la majoria d’edat operativa, com es va demostrar després dels atemptats de la Rambla; va ser heroi i, després, víctima de l’independentisme, mentre el personatge anava superant el càrrec. “Ja sabien qui fitxaven”, reflexionen ara fonts del Govern. El que no esperaven era que el seu salt a la política no inclogués el compromís per quatre anys i s’acabés semblant al “Bueno, pues molt bé, pues adiós” que es va viralitzar després del 17-A.
El major ha vist com l’oposició l’ha acusat de “mentir” sobre el dispositiu de la visita dels Reis a Montserrat i, a contracor, es va disculpar per la infiltració de mosses en una assemblea de docents. Trapero va arribar com una superestrella i es va eclipsar al despatx. ERC va temptar el PSC amb el seu vot als pressupostos a canvi de la caiguda del major. Mentrestant, Parlon ha sabut greixar la relació amb els detractors de Trapero dins el PSC i els alcaldes d’ERC. “El temps ens ha donat la raó de manera clamorosa”, afirmen els republicans. “Ara hi haurà treva”, afegeixen, perquè l’elecció del comissari Ferran López com a substitut complau tothom. Haver estat al capdavant dels Mossos durant la intervenció de l’autonomia amb l’article 155 de la Constitució no és una llosa. López “va salvar els Mossos” perquè avui continuïn sent, afirmen excàrrecs d’Interior de diversos partits i Governs.
Aferrar-se al “no passa res” al Govern no és realista; Orriols ja fa cara de cap de l’oposició
Tot i que la resolució del conflicte enquistat a Interior satisfà (gairebé) tothom, no deixa d’augmentar el “ rum- rum intern de moviments” al Govern, alguns d’alimentats des del seu propi si. L’operació sortida de les últimes setmanes inquieta pel desgast de la imatge d’eficiència que Illa imposa als consellers. Els relleus en el sottogoverno són més dels que s’enumeren i les causes –“motius personals”– van del desgast per l’exigència del president a la imperícia en el càrrec. Illa va prometre excel·lència en la gestió i el relat de les crisis successives a Educació i Interior, passant per Rodalies i les previsions del Meteocat, minen la confiança pública.
El Govern està “tranquil”, afirmen, i es dona per fet la continuïtat una legislatura més per la incompareixença d’una alternativa viable. Però no és consol. Una darrere l’altra, les enquestes evidencien que instal·lar-se en el “no passa res” no és realista. El PSC està en tendència descendent, mentre que Aliança Catalana creix, i no només a costa de Junts, encomanada a l’enèsim efecte Puigdemont. Els cordons sanitaris poden apuntalar un altre govern d’ Illa, però Sílvia Orriols ja fa cara de cap de l’oposició.

Ver comentarios 3
Buen análisis, ayuda a entender el contexto de la noticia.
Se agradece el rigor y las fuentes contrastadas.
Excelente trabajo de la redacción, como siempre.