Yayoi Kusama torna de l’infinit

“Després de la seva mort, encara no aconsegueixo tranquil·litzar-me del tot. Yayoi Kusama va deixar tantes obres d’art i records... Sento que és aquí, ara. Va compartir tota la seva vida amb nosaltres a través de la seva obra. Vam veure la seva passió per l’art, la seva determinació per assolir metes ambicioses, el seu esperit lluitador i la seva va­lentia, la seva solitud i la seva ansietat. I el seu sentit de l’humor. Sobretot, va compartir el seu amor etern i la seva ànima. Una sola lluna en representava milers de milions d’amor i de vida. I el món avui és ple de centenars de llunes”. Les paraules de Takako Fujibayashi, de l’estudi de Yayoi Kusama, reben un gran aplaudiment.

És la presentació a la premsa d’una mostra que volia celebrar a l’ Stedelijk Museum d’Amsterdam la llarga i excepcional vida de Kusama. I que ara, després de la dissolució de l’artista en el cosmos el 14 d’agost als 97 anys, celebra una visionària, una pionera, del minimalisme, de la performance radical i de les instal·lacions immer­sives.

La mostra, amb tres centenars d’obres i oberta fins al 17 de gener, celebra una dona que va trencar motllos familiars i socials, que va protagonitzar la llibertat i l’alegria rebels dels seixanta pels EUA i mig Europa amb happenings durant els quals pintava les seves llunes sobre els cossos nus d’homes i dones que acabaven en feliços apilaments orgiàstics. Una dona que va davallar a l’infern als setanta, ingressada en una clínica mental. I que va ressorgir convertida en símbol global de l’art amb les contagioses llunes amb què ho poblava tot, les seves carbasses i les seves infinity rooms plenes de miralls, boles de discoteca, tentacles i moltes més llunes. Els que entren multipliquen les seves imatges i es fonen a través dels reflexos interminables amb el que els envolta, com volia Kusama, que sempre va defensar l’autodissolució de l’ego i va voler crear un món sense principi ni final. I que ho va provar a través de la repetició obsessiva i la multiplicació d’un sol motiu, i va portar al públic la psicodèlia dels seixanta per crear un trànsit i fer-los sentir-se part del tot.

El director de l’ Stedelijk Mu­seum, Rein Wolfs, assenyala que serà “una de les últimes grans mostres en què Kusama hagi estat personalment implicada”. La comissària de l’exposició –produïda amb la Fundació Beyeler de Basilea i el Museu Ludwig de Colonia–, Leontine Coelewij, indica “que Kusama és una artista que la gent creu que ja coneix” i han volgut mirar més enllà. Recórrer el seu art mirant amb força a les seves arrels, uns inicis en què, com en el big bang, ja hi era tot.

La mostra exhibeix dibuixos infantils en què Kusama, que tenia al·lucinacions, recull el seu univers posterior

“Va néixer a Matsumoto el 1929. Des de molt jove, el dibuix va ser part important de la seva vida. En algunes de les seves primeres obres ja hi ha motius que l’acompanyarien: llunes i patrons, però també flors i carbasses. Per Kusama, un punt no és mai simplement un punt; un punt passa a formar part d’un patró, i aquest patró pot estendre’s fins que la forma individual gairebé desapareix dins d’una cosa molt més gran. Aquesta relació entre l’individu i el món és una de les idees que recorren la seva obra”, remata la comissària, que recorda com anant als EUA Kusama “va entrar en un món de l’art dominat majoritàriament per homes i, com a jove dona japonesa, va haver de reclamar una posició amb determinació extraordinària i desenvolupant un llenguatge visual completament seu”.

L’exposició resulta un excepcional passeig per una vida. S’hi veu un dibuix fet amb deu anys en què la típica casa que pinten els nens amb la família a l’exterior està aquí acolorida en tons fúcsia, violetes, vermells i blaus i tot el full està recobert de llunes per tot arreu, cel, casa, persones, com un xarampió. De petita a Kusama la perseguien l’ansietat i les al·lucinacions, sentia animals i plantes parlant-li i tenia visions amb patrons de flors, xarxes i llunes difonent-se per l’espai i cobrint el seu cos. Les va dibuixar per controlar-les.

Nascuda en una família benestant que tenia un viver de llavors, va créixer envoltada de plantes a tots els estadis del cicle de la vida. Tenia 16 anys quan les bombes atòmiques van caure sobre el Japó i l’amenaça de la violència i la mort es plasmaria a les seves obres. En un dels seus primers autoretrats, als 21 anys, fusiona la cara i una flor, tot mostrant ja el seu desig d’abandonar la seva identitat: “Dissolent el jo individual, hom arriba a l’univers infinit”. Aconseguirà anar a l’acadèmia d’art de Kyoto malgrat l’oposició dels seus pares i a inicis dels cinquanta ja serà reconeguda al Japó amb els seus motius florals, formes cel·lulars i patrons de punts i xarxes. Georgia O'Keeffe la va animar a anar el 1957 als EUA després de destruir molta de la seva obra per renovar-se.

La vista de l’immens oceà des de l’avió li faria començar les seves pintures de xarxes infinites i enmig de les violentes brotxades de l’expressionisme abstracte va irrompre amb bellíssims quadres de xarxes fetes amb petites i pacients pinzellades, pioneres del minimalisme. Evoluciona ràpidament i a principis dels seixanta comença a recobrir completament objectes quotidians, roba, sabates, mobiliari i fins i tot barques, amb formes fàl·liques fetes de tela i farcides, pintades de vegades de blanc o plata, que reflecteixen la seva lluita amb l’ansietat i el desig i li resulten alliberadores.

Al 68 crea vestuari amb forats circulars a les zones erògenes i túniques pintades amb els seus patrons de xarxes per als seus happenings i els dissenys aviat entren al món de la moda: el 1969 funda Kusama Fashion Incorporated, amb boutique a Nova York. Els seus happenings són llegendaris, els seus Body Festivals, on pinta llunes als participants nus, es fan cada vegada més polítics i els porta als carrers per denunciar el capitalisme, l’opressió sexual i el Vietnam. Un moment d’enorme activitat que acaba abruptament: el 1973, després de la mort de l’artista Joseph Cornell, a qui està molt unida, i del seu pare, les al·lucinacions i la depressió la tornen al Japó, on el 1977 ingressarà en una clínica psiquiàtrica. Als vuitanta, tornarà a la pintura i l’escultura, amb motius que evoquen la natura o els òrgans reproductius, i amb moltes carbasses, que la fascinen des de petita. Per descomptat, la mostra acaba amb una infinity room ... dins d’una altra. A la més petita, per moments, els reflexos als miralls entre els tentacles grocs plens de llunes porten l’espectador a un espai íntim on, alhora, sembla obrir-se a alguna cosa més enllà.