L’obra que Lluís Lleó fa 19 anys que pinta

Quarta generació d’una família de pintors, Lluís Lleó (Barcelona, 1961) es va establir a Nova York el 1987, on es va estar durant tres llargues dècades. La seva obra es va arribar a exposar al Park Avenue, al cor de Manhattan. El 2007, després de la mort del seu pare, va començar a pintar al seu estudi a la vora del riu Hudson The perfect year , una peça que combina la pintura amb la tècnica del fresc sobre terracota i l’acer inoxidable, que s’ha convertit en un autèntic “repte i desafiament”. Es tracta d’una obra de gran format, inacabada, en la qual continua treballant al seu estudi de Serra de Daró ( Baix Empordà) després del seu periple americà.

La peça es compondrà, un cop acabada, de 365 pintures al fresc, que reprodueixen retalls o capítols de la seva vida. Es tracta, en paraules de l’autor, com una mena de “bloc de notes”, d’un dietari íntim sobre moments, paisatges, dates, presències o absències significatives de la vida de l’artista. Començant per la mort del seu pare, el també pintor Joan Lleó, de qui va aprendre la tècnica de la pintura al fresc. “Aquesta peça és un homenatge a la pintura i a la seva tècnica més antiga, tot i que estèticament és molt moderna”, remarca.

Una creació de gran format, que combina l’acer inoxidable amb la pintura al fresc i que podria anar a Venècia

Paisatges com el que li va inspirar un viatge a Oaxaca, moments clau en la seva vida com el naixement dels seus fills o referències d’artistes que d’una manera o una altra li han deixat empremta com els nord-americans James Turrell o Jasper Johns són altres dels fragments que configuren aquesta gran composició (cinc metres de diàmetre i 2,40 metres d’ alçària), que Lleó espera poder acabar l’any que ve amb la idea de portar-la a la Biennal de Venècia el 2028. Hauran passat 20 anys des que li va començar a donar les primeres pinzellades. Un procés creatiu que no ha estat consecutiu: hi ha hagut mesos que ha pintat diverses tessel·les i períodes de llargs, de fins a sis anys, que no ha pintat res.

Una característica principal de la peça és la seva estructura circular, que permet a l’espectador, i al mateix pintor, entrar a les entranyes de la pròpia pintura. “És el somni de qualsevol pintor, ser-hi dins, poder viure al seu interior i morir-hi, com qui cau en un pot de pintura”, explica. La voluntat de convertir l’obra en un espai físic, on el visitant pugui interactuar, és una cosa que forma part del seu ADN.

A finals dels anys noranta va presentar una exposició de frescos amb estructures cilíndriques que també permetia a l’espectador entrar dins de l’obra. Una manera de fer de la qual creu que es va imbuir quan el seu pare el portava a visitar quan era petit el MNAC, els seus frescos i els seus absis. “M’ explicava que, mentre ell observava les pintures, jo voletejava al seu voltant fixant-me en com estaven fetes; per això, els cercles, llocs de recolliment”.

L’obra, que s’ha vist dos dies al Casino de Girona, en el marc de la festa d’estiu de la galeria d’art AWL, s’havia exposat abans a Vigo i Herculà ( Itàlia), on un nen va pintar sobre dos dels blocs. Un afegit accidental que l’autor ha volgut mantenir. The perfect year també es pot visitar amb cita ­prèvia a l’estudi de Lleó.