Una atea interna al convent

Què és el que es valora més en temps d’atrafegament com els que brinda l’actualitat? “La pau mental, el silenci”, contesta sense dubtar-ho Charlotte Wood (Cooma, Austràlia, 1965) per videoconferència. Ella confessa que intenta arribar a aquest nirvana llegint i, tenint en compte la quantitat de volums que reposen a les prestatgeries de la seva habitació, ho fa sovint. La protagonista de la seva nova novel·la, El retiro (Libros del As­teroide), en canvi, aconsegueix aquesta quietud traslladant-se a un convent. El que és particular aquí és que aquesta dona, d’uns seixanta, no només no és monja, sinó que és atea i acaba en aquest microcosmos després d’una crisi existencial que la porta a abandonar la feina a Sydney i la seva família. Per descomptat, el seu entorn no l’entén, però ha arribat un punt que li és absolutament igual. “Totes les que són aquí li van fer mal a algú quan van venir”, reflexiona la narradora.

Wood explica a aquest diari que, igual que la protagonista, ella també és atea, malgrat que va créixer en una família catòlica. “No m’agradava gens, ni tampoc ara, la visió que el catolicisme té de la dona”, es justifica l’autora, i això que el seu pare va ser monjo alguns anys. Amb tot, va ser aquest entorn en què no faltaven lectures el que li va avivar la flama de la literatura i el que la va portar a fer-se una de les preguntes essencials que s’han desencadenat en aquest llibre: com es pot arribar a conviure dignament amb persones que no hem escollit? “I quin millor exemple que les monges”.

Wood entén que a molta gent li costi d’entendre que existeixi un grup de persones que decideixi viure un altre estil de vida, bastant aïllat de la resta. “Vaig qüestionar si una persona que no té cap relació amb aquest món hi podria arribar a encaixar. No vaig trigar a entendre que sí i que, en el seu cas, la raó era el silenci que hi podien trobar en una època polaritzada com l’actual, en què precisament falta això, silenci, i sobren brutalitats i guerres”.

“No m’agradava gens, ni tampoc ara, la visió que el catolicisme té de la dona”, admet l’autora

Si bé la novel·la de Wood es va publicar el 2023 a Austràlia, s’emmarca en un moment en què cada vegada arriben més històries relacionades amb el món espiritual. “Ja començava al meu país aquesta tendència i, curiosament, l’any passat, va explotar del tot, coin­cidint amb l’arribada de la novel·la als Estats Units, just al començament del segon mandat de Trump. Òbviament, jo no ho podia saber, però he rebut molts missatges de nord-americans confessant que aquest llibre els ha ajudat a trobar una mica de calma i a superar el pànic actual. Ho entenc, ja que és evident que la democràcia s’ha enfonsat”.

No sembla anar per millor camí el tema mediambiental, i també hi reflexiona Wood a les seves pàgines, amb escenes en què no falten plagues de ratolins. “Plagues reals, per cert. Hi va haver un veritable problema a la regió on visc durant la pandèmia, que és quan vaig escriure aquest llibre. Es colaven per tot arreu: a les habitacions, a les cuines..., fins i tot en un piano. Segurament van arribar en algun carregament des d’Europa, perquè aquesta classe de ratolí no és autòctona d’aquí, però es van reproduir i van subsistir per culpa del canvi climàtic, ja que les temperatures, ara sí, eren favorables per a ells”.

Tot i això, abans que res, és una novel·la de reconciliació amb un mateix i d’introspecció. I això, més enllà de la crisi existencial de la protagonista, es combina amb la trama d’una missionera assassinada a Bangkok, les restes de la qual arriben al convent per rebre sepultura. S’encarrega d’aquesta comesa la germana Helen Parry, amiga de la víctima i excompanya d’ escola de la protagonista. Allà va patir assetjament i maltractament i ningú no hi va fer res. La culpa no s’ha extingit.

“És evident que la democràcia s’ha enfonsat, coincideix amb l’explosió d’històries espirituals”

L’obra de Wood va ser finalista del premi Booker el 2024, cosa que per a l’escriptora va suposar una alegria, “perquè la literatura australiana es va poder posar en el focus. Hi ha un munt d’històries aquí i és difícil publicar fora de les nostres fronteres, més enllà del món anglosaxó. Que una novel·la feta aquí tingui aquesta atenció és una cosa que m’enorgulleix”.