Van guanyant els ximples

La literalitat ens asfixia. Eixampla la nostra estupidesa alhora que escanya la nostra intel·ligència. El burro d’avui és el que només atén el significat literal de les paraules. Un ésser incapaç d’observar-hi la capa d’intencionalitat amb què venen revestides per qui les pronuncia. El ximple viu encadenament al significat unívoc de cada vocable. Al seu cervell no hi ha lloc per a la interpretació del context. Tampoc per als dobles sentits, la intenció irònica, la metàfora, ni res que l’obligui a pensar. Per ell tot comença i acaba en el significat literal que el diccionari atribueix a cada terme.

Els que pitjor ho passen amb aquesta gent són els que intenten mantenir a peu dret la sana tradició de practicar un humor intel·ligent i còmplice, ja que és impossible practicar-lo davant ments mandroses o limitades, o totes dues coses alhora. Tot això ve a tomb de les disculpes de Rodri per haver-se referit als jugadors del València com a “molt dolents” diumenge, un cop ja a la banqueta després d’haver estat substituït al partit del Barça a Mestalla.

Rodri expressa simplement amb eloqüència el que tot aficionat al futbol pensavasi mirava el partit

El migcampista blaugrana no donava crèdit al mal joc de l’equip xe i ho feia notar al seu company Pau Cubarsí: “Són molt fluixos... molt dolents, tio”.

L’endemà, El dia después (Movistar), emetia un vídeo de factura humorística, en què la veu en off emulava la de Rodri i reproduïa els comentaris ja ressenyats. Es va activar immediatament la polèmica. Fins al punt que les disculpes del jugador del Barça van acabar sent inevitables, tant davant les càmeres com per mitjà d’una trucada al capità valencianista, Gayà.

En realitat no hi havia res de què disculpar-se. El context deixa clar que la seva intenció no va ser feridora. Tampoc humiliant o irrespectuosa. Rodri expressa simplement amb eloqüència el que tot aficionat al futbol pensava si mirava el partit. Un comentari natural, sense acarnissament. A mig camí entre la sorpresa i la tristesa de veure un històric de la Lliga reduït a cendres futbolístiques per la seva directiva. El tracte de les imatges per part del programa tampoc no va ser tendenciós, ja que únicament pretenia arrencar un somriure. Però de seguida van prendre el control de la conversa pública els militants de la literalitat. Ha insultat els jugadors valencianistes! Que l’afusellin! Qui s’ha cregut Rodri que és? I com que els ximples, d’un temps ençà, han après a actuar en bandada i criden molt, Rodri va acabar demanant perdó. Per què? Per res, en realitat. I així és com la tirania de la literalitat assassina la diversió. Fins que tots acabem amb un morrió a la boca per evitar el risc de ser malinterpretats o trets de context.

No hi ha ximple més ximple que el que no vol ­entendre. Però no paren de guanyar terreny malgrat les seves limitacions cognitives. Fins que ens ­pro­hibeixin parlar i, sobretot, riure. En aquest cas, sí li­teralment.