Voràgine

Ceuta continua sent la voràgine que pot engolir al Govern espanyol. La desclassificació de documents d'Intel·ligència per intentar demostrar que l'Executiu no va rebre un clar avís sobre el que podia ocórrer finals de juliol, ha aportat més informació sobre els esdeveniments de Ceuta, però no ha resolt la confusió sobre el comportament dels mecanismes estatals a un costat i un altre de la frontera.

Hi va haver avisos, però aquests no van ser emesos amb llums d'alarma que parpelleja. Tots tenen raó. El CNI i la intel·ligència militar van detectar que alguna cosa podia passar, fins i tot van avisar als serveis d'intel·ligència marroquins, però ningú no va polsar el màxim senyal d'alarma, el senyal que pogués arribar immediatament a la taula del president del Govern. El focus està ara posat en la delegació del Govern a Ceuta. Gonzalo Sanz, cap de gabinet del delegat, va rebre un missatge d'advertència d'un agent del CNI i fins i tot va mantenir una conversa telefònica amb ell. El delegat, Miguel Ángel Pérez Triano, afirma des del primer dia que no va rebre cap comunicació oficial del CNI. El seu cap de gabinet ha presentat la dimissió per raons “personals” i per discrepància amb la versió donada pel seu cap. És probable que no sigui l'única dimissió.

El president de la ciutat autònoma de Ceuta, Juan Jesús Vivas, 26 anys en el càrrec, molta experiència a sobre, gat vell, com es deia abans, va tornar ahir a la càrrega declarant que des de Moncloa li van dir que no en cridés més després d'haver comunicat la seva inquietud en diverses converses telefòniques, prèvies al dia de la crisi. Vives apunta, sense anomenar-lo, al cap del gabinet de la Presidència del Govern. No deixa de ser significatiu que el president-alcalde de Ceuta no subratllarà aquell fet “-no truquis més”- en els primers compassos de la polèmica. Vives, molt alineat aquestes setmanes amb el líder del seu partit, Alberto Núñez Feijóo, sap moure's en les voràgines.

Ha servit per a alguna cosa la desclassificació de documents? Ha aportat més informació, això és inapel·lable. La societat avui sap més que la setmana passada. Ha disminuït la confusió? No. Hi va haver avisos, sí, però no portaven encesos els llums de màxima alerta. Una comunicació de WhatsApp no pot considerar-se un senyal d'alarma en tota regla.

Davant l'evidència documental d'aquella realitat, crida molt l'atenció que el ministre de l'Interior i la ministra de Defensa fossin incapaços de coordinar les seves versions dies després d'una crisi de fortíssim impacte internacional. És sabut que Fernando Grande-Marlaska i Margarita Robles, els dos exmagistrats, van a la grenya des del primer dia. Algú va ser avisat, però ningú no va predir la magnitud de la crisi. La ministra Robles ha volgut concloure la polèmica admetent que el CNI no va calibrar la magnitud del que venia. Conclusió: l'Operació Transparència evita mals majors al Govern, però no li permet recuperar la iniciativa política.

Tampoc no hi ha unitat de criteri en el principal partit de l'oposició. Núñez Feijóo ha hagut de cridar a l'ordre els seus dirigents territorials perquè unifiquin els missatges i no espatllin la partitura de Gènova. Molt dur amb Sánchez des del primer dia, Feijóo es va mostrar caut amb el Marroc en els primers compassos de la crisi. El 10 d'agost en una entrevista amb la publicació digital Ok Diari, el líder del PP declarava que el seu primer viatge com a president del Govern serà al Marroc i anunciava el propòsit de mantenir bones relacions amb Rabat si es confirmen les expectatives d'un canvi polític a Espanya. En aquell moment, el PP encara no parlava d'‘invasió’ de Ceuta. Hauria estat xocant que deu dies després de la “invasió”, Feijóo es mostrés prudent amb l'‘invasor’. El 10 d'agost, la crisi social a Ceuta encara no havia esclatat amb tota la seva acritud, i Sánchez encara no havia comès el greu error de no moure's durant el mes d'agost de la residència estival de La Caleta a Lanzarote.

Des d'aleshores, Feijóo ha anat elevant el to contra el Marroc per poder castigar millor el PSOE, però una vegada més, Isabel Díaz Ayuso ha pujat l'aposta amb perspectiva àtica. “Si jo fos presidenta del Govern, trencaria relacions diplomàtiques amb el Marroc”, ha declarat Ayuso, a OK Diari, el 7 de setembre. Alberto, supera això.

El Marroc ha emès aquesta setmana un comunicat en el qual afirma estar col·laborant amb Espanya i rebutja convertir-se en pilota de ping-pong de la dura contesa política espanyola. És un comunicat que podem considerar més crític amb el PP que amb el PSOE. Els populars han respost amb un altre comunicat en el qual acusen el Marroc de ser responsable de l'ocorregut a Ceuta “per acció o omissió”, José María Aznar entra i surt de l'escenari amb ganes de paper. A l'agost va viatjar a Ceuta per reivindicar la gesta de Perejil i aquesta setmana ha presentat a Madrid una conferència de l'encarregada de negocis d'Israel a Espanya, Dana Elrich, a falta d'ambaixador o ambaixadora, a causa de la rebaixa de les relacions diplomàtiques entre els dos països. L'expresident ha volgut obrir el focus geopolític de la qüestió de Ceuta. Aznar afirma que Espanya ha debilitat perillosament les seves aliances internacionals [es refereix als Estats Units i Israel, bàsicament], per la qual cosa avui és un país més feble i exposat. La senyora Elrich va voler desvincular a Israel de l'ocorregut a Ceuta, però va deixar caure una afirmació que està sent objecte de molts comentaris. “No treballar amb Israel sobre la nostra defensa té també preu per als ciutadans espanyols”. Després del 30 i 31 de juliol aquestes paraules adquireixen un significat especial.

Vox en parla menys. El partit de Santiago Abascal va fixar posició des del primer moment, acusant Pedro Sánchez d'“alta traïció”. Vox proposa d'activar l'article 102 de la Constitució. Aquest article, poques vegades esmentat, preveu la possibilitat d'acusar el president del Govern davant la Sala Segona del Tribunal Suprem si el Parlament estima que ha dut a terme una “acció criminal”. Per activar aquell procediment, mai plantejat a Espanya fins ara, l'acusació ha de comptar amb el suport inicial del 25% dels diputats, percentatge que avui no està a l'abast de Vox, per la qual cosa necessitaria el suport propulsor del PP. Posteriorment, l'acusació hauria de ser recolzada per la majoria absoluta del Congrés, la qual cosa requeriria el suport de Junts. Vox ha fixat un marc: alta traïció. Supera això, Alberto. Supera això, Isabel.

Els d'Abascal, tot i això, també envien senyals que poden agradar al Marroc. Dijous passat, Vox va ser l'únic partit que va votar en contra de la proposició de llei per donar la nacionalitat espanyola als sahrauís que així ho desitgin. El PP es va abstenir. Una de les impulsores d'aquesta iniciativa és la diputada de Sumar, Tesh Sidi, d'origen sahrauí. Les autoritats marroquines han encaixat amb contrarietat aquella proposta de llei. PSOE, PP i Vox ho saben ja que tenen comunicació directa amb Rabat.

Aliances internacionals. El president de la República Francesa, Emmanuel Macron, viatjarà a Espanya a finals de mes. És una visita d'Estat prevista fa mesos que tindrà un context molt especial: la ressaca de Ceuta i la paralització del tractat d'amistat entre Espanya i França, firmat el 2023 i ara embarrancat en el Senat espanyol. Pot ser una visita incòmoda per al cap de l'oposició, que ha fet tot el possible per evitar la ratificació parlamentària d'un tractat d'amistat que preveu la participació periòdica de ministres dels dos països en les reunions del Consell de Ministres de la nació veïna. És aquesta una clàusula de fort sabor europeista que no agrada gens a Marine Le Pen i a Santiago Abascal. Figura, sense problemes, als tractats d'amistat de França amb Alemanya, Polònia i Itàlia.

Macron va obtenir la validació de l'Assemblea Nacional, malgrat el vot contrari dels lepenistes i de la França Insubmisa de Jean-Luc Mélenchon. A Espanya, el PP va passar de l'abstenció al vot contrari quan va veure que Sánchez podia mossegar la pols. Quan Macron arribi a Madrid el 29 de setembre és possible que el Tribunal Constitucional ja s'hagi pronunciat sobre el tractat. Juntament amb Portugal, Irlanda i Luxemburg, França va ser un dels quatre països que el passat 1 d'Agosto no van firmar la carta crítica amb la política de migració espanyola, subscrita per 22 països de la Unió Europea, carta que ha estat un dur cop per a Sánchez. La van impulsar Itàlia i Dinamarca amb el suport actiu d'Alemanya.

Voràgine. Atenció al que està ocorrent al Iemen i l'Aràbia Saudita. En un audaç cop de mà, la guerrilla huthi, força proxy de l'Iran, que opera a la zona nord-oest del Iemen, ha pres el port de Moka a l'estret de Bab el Mandeb, està intentant conquerir la petita illa de Permi. situada en el centre de l'estret, i ha bombardejat l'oleoducte saudita Est-oest a través del qual Aràbia exporta petroli sense haver de passar per l'estret d'Ormuz. La conquesta de Permi els facilitaria un control visual de tots els vaixells que travessen l'estret de Bab el Mandeb. Podrien seleccionar visualment els blancs sense ajuda del radar.

Si els huthis consoliden posicions, l'Iran pot passar a controlar de manera directa o indirecta Ormuz i Bab el Mandeb, corredors vitals per al comerç marítim mundial i per al transport d'hidrocarburs. L'Aràbia Saudita ha suspès les exportacions de petroli després del bombardeig de l'oleoducte Est-oest. Petroli i gas en poden pujar encara més de preu. Un fort repunt de la inflació acceleraria la voràgine.