Sis arestes de la crisi de Ceuta que portaran cua

Hi ha crisis polítiques que se les enduu l’estiu. La de Ceuta, en canvi, presenta arestes que portaran cua d’aquí al final de la legislatura. Pedro Sánchez va calibrar malament a l’inici les conseqüències de l’assalt i, ja amb el peu canviat, no aconsegueix enfosquir aquest focus. Al contrari, la crisi adquireix noves ramificacions. Ens aturarem en algunes:

Tomb en immigració. Quan es tracta d’immigració, cal tenir en compte que les percepcions han canviat. Per als 80.000 habitants de Ceuta, és molt difícil conviure amb la irrupció d’unes 10.000 persones més que cal cobrir en les seves necessitats bàsiques. Per a la resta d’espanyols, no hi ha la mateixa receptivitat que va acompanyar l’entrada d’ucraïnesos que fugien de la guerra, per exemple. Ni els votants del PSOE veuen igual les imatges de Ceuta que les batudes de l’ICE de Trump. Caldria veure si el mateix Sánchez ara s’oferiria a acollir els migrants de l’ Aquarius. Per cert, llavors fins i tot la Galícia d’ Alberto Núñez Feijóo els va obrir les seves portes. Són altres temps.

Ineficàcia. El Govern està evidenciant falta d’eficàcia. Els primers dies, a la Moncloa van creure que les devolucions en calent reduirien al mínim l’impacte. Però aviat es va veure que les xifres policials i de les oenagés no coincidien. A l’ Executiu es queixen de la falta d’informació (tant del CNI com de les forces de seguretat) i de pals a les rodes per part del president de Ceuta, Juan Jesús Vivas, del PP, però això no deslliura l’ Executiu d’assumir la seva responsabilitat. A hores d’ara, és probable que Sánchez es penedeixi de no haver pres el control de la ciutat autònoma. Potser ha d’avaluar si encara hi és a temps si no vol que s’instal·li una sensació d’inoperància, impotència i desgast governamental.

La confiança entre el Govern central i els serveis secrets s’ha fet miques amb la crisi de Ceuta

El carrer i l’engany. L’estratègia del PP es resumeix en una frase: “Sánchez ho sabia i no va actuar”. Els populars equiparen aquest cas a l’11-M perquè el qualifiquen de “mentida d’ Estat”. Han assumit aquesta comparació el socialista Emiliano García-Page i el portaveu d’ERC, Gabriel Rufián. Els populars, a més, insinuen que el president és un ostatge del Marroc perquè el seu telèfon va ser espiat el 2022. No se sap qui va atacar el mòbil ni què en va obtenir, però sí que es va cometre amb el programa Pegasus, empresa de capital israelià i dels Estats Units. El Marroc és ara un aliat d’aquests dos països i, per tant, resulta estrany que Sánchez no vulgui enemistar-se amb Rabat per aquest motiu i sí amb Netanyahu o Trump. És més senzill convenir que si el president busca preservar la relació amb el Marroc per impedir que el que ha passat es repeteixi, fins i tot amb més intensitat. Però la condescendència cap al país veí no és compartida per la major part de la població, que veu impossible que el règim de Mohamed VI no s’adonés del moviment de 72.000 persones. El pitjor per a un governant davant una crisi és que la immensa majoria dels ciutadans no es cregui les seves explicacions.

La diplomàcia. D’aquesta crisi se’n deriva un conflicte diplomàtic. Ara per ara no amb el Govern espanyol, tot i que una visita del Rei a Ceuta complicaria les relacions. Però sí amb el PP. Feijóo ho ha apostat tot a una connivència dolosa entre el Marroc i Sánchez, però això pot tenir conseqüències si arriba a la presidència. L’últim comunicat de Rabat evidencia que el règim n’ha pres nota. A més, el PP ha donat suport a la iniciativa de Vox a Castella i Lleó que reclama al Govern central la ruptura del tractat d’amistat amb el Marroc i una revisió de les relacions. Una votació semblant al Congrés serien figues d’un altre paner.

Serveis secrets i transparència. L’enunciat sembla un oxímoron. Tot va començar amb Margarita Robles. La ministra de Defensa va ser la primera a comparèixer al Congrés i va deixar clar que el CNI va avisar. El ministre de l’Interior el va contradir i la resta del Govern central va donar suport a Fernando Grande - Ma rlaska. La Moncloa va decidir publicar els documents sobre l’assalt en què s’aprecia que el CNI va avisar la Guàrdia Civil de Ceuta i per watsap el cap de gabinet del delegat del Govern central. Un avís sobre un assalt massiu, sense concretar-ne el volum tret d’una referència als 180.000 seguidors dels grups que promovien l’entrada a les xarxes. Després de la desclassificació i, veient que les acusacions al Govern central creixien, Robles va accedir a publicar una nota en què admetia que el que va passar “va ser un fenomen d’una magnitud que no era previsible”. En general, els governs controlen les forces de seguretat i els serveis secrets, però aquí hi ha una bretxa, fins i tot una lluita constant. El xoc amb el CNI no és fútil. Els serveis d’espionatge ja van ser qüestionats per no haver trobat les urnes a Catalunya i no estan disposats a assumir un nou fiasco. Conclusió: tot un Govern allunyat dels seus serveis secrets.

Un “atac híbrid” no és un tipus penal, però la jutgessa pot provar de demostrar negligència del Govern

I, al final, els jutges. El xoc entre la cúpula judicial i l’ Executiu treu fum i ara s’hi afegeix Ceuta. La jutgessa de l’ Audiència Nacional María Tardónha obert una investigació a partir de la denúncia d’un partit d’extrema dreta, Iustitia Europa, per esbrinar si es va produir un “atac híbrid” del Marroc. No hi ha cap tipus penal que respongui al concepte d’“atac híbrid” i, per tant, caldrà concretar qui el va ordenar i el va executar, cosa molt difícil. Però la causa es pot ampliar a la responsabilitat del Govern central si s’evidencia que disposava d’informació per prevenir l’allau. La jutgessa haurà de cridar a declarar el CNI i veurem fins on escala una responsabilitat de l’ Executiu per una suposada negligència ni més ni menys que en defensa de la seva sobirania i la integritat territorial. La cirereta a la legislatura.