El Madrid despista la parròquia

Lejeune, un central amb mil batalles a l’esquena, va aplanar el camí del Reial Madrid amb dos errors clamorosos. El primer va derivar en un penal; el segon, en una jugada de gol. Des d’allà, es va pronosticar una aclaparadora victòria. Bellingham es va fer càrrec del tercer i el Santiago Bernabéu es va disposar a gaudir de l’allau del seu equip, després d’un irregular començament de temporada. Tot i això, va passar el que és costum: el Madrid és incapaç de jugar bé un partit sencer, o mig partit.

És un problema que ve de lluny, d’anys de bloc baix i contraatac. Es va refer el Rayo Vallecano, que sol jugar per sobre de les seves possibilitats i la mesquinesa del seu president. Va marcar en el segon temps, va estavellar un xut al pal i, no cal ni dir-ho, va exigir algunes excel·lents intervencions de Courtois, enmig de la perplexitat de l’afició, que no es va estar de xiular.

El Bernabéu delibera i no té veredicte; l’equipes repeteix en el seu modus operandi

El Bernabéu delibera i no té veredicte. L’equip es repeteix en el seu modus operandi. Sol vèncer, però no convèncer. Als llampecs, els segueixen llargues fases d’atonia o desorganització. S’esperava una altra cosa aquesta temporada. És indubtable que els fitxatges de Dumfries, Konaté, Cucurella, Bernardo Silva i Diomande enrobusteixen la plantilla, més àmplia i versàtil que la temporada anterior.

Era una inversió necessària en un club que no confia en el planter. No importa que els juvenils del Madrid guanyessin la recent edició de la Youth League o que alguns dels seus integrants juguessin a la selecció que es va imposar a l’ Europeu sub 19, en què Xavi Espart jugava de migcampista. Ara, de lateral esquerre, és titular habitual al Barça.

Florentino tampoc no se sent còmode amb els tècnics espanyols que orbiten al voltant del club. La història de Del Bosque, Benítez, Lopetegui, Xabi Alonso i Arbeloa està marcada per la seva pertinença al Reial Madrid, tots com a jugadors, excepte Rafa Benítez, que va treballar com a tècnic a les categories inferiors. Tots ells no van merèixer ni la més mínima estima del president, que ha recuperat per a la seva causa José Mourinho, el seu entrenador fetitxe. Ni Ancelotti, ni Zi­dane –sis Copes d’Europa entre tots dos– no li van agradar tant.

En un període de greu crisi institucional i esportiva, amb eleccions anticipades pel mig i dos anys de sequera absoluta a l’equip, Florentino Pérez va reprendre Mourinho, 13 anys després de la seva sortida del Madrid. Torna amb 63 anys, sense la vanitat i la roba mediàtica que l’adornava els seus anys d’èxits. Era més que un entrenador. Ara, no.

Només és un cotitzat entrenador que ha rebut la trucada d’un club gegantí, després d’un recorregut declinant. No és una mala notícia per al Madrid rebre un entrenador sense les adherències anteriors. L’equip necessita algú que imposi un criteri saludable en l’organització i en el joc. Enrere van quedar els temps en què la figura de Mourinho ocultava el sol. En aquest Madrid que no s’ha recuperat dels successius xocs que va patir la temporada anterior –la famosa insolència de Vinícius a Xabi Alonso, el silenci del club en la crisi, la destitució del tècnic basc, els desacords de Mbappé i Arbeloa, el fracàs esportiu i les eleccions que van manifestar la contrarietat d’una bona part de la massa social–, a Mourinho li toca arreglar desperfectes molt seriosos. Ja s’hi ha posat, però al públic encara no li agrada el que veu.