Pilota d’Or a la ridiculesa

P els massai, un dels pobles més guerrers de l’ Àfrica , la discreció i el silenci són inseparables del valor. Quan els nens duen a terme el ritual de pas a la vida adulta, conviuen junts durant setmanes al bosc, on han de demostrar que són capaços de sobreviure i lluitar amb les feres salvatges. Quan arriba el dia de la circumcisió, a ganivetada neta , els qui no criden de dolor són reconeguts com a homes valents. D’adults, els massais rebutgen la fanfarroneria: no diuen que són capaços de matar un lleó; ho demostren.

A Mbappé no li aniria malament una temporada a terra massai. Aquesta setmana, el francès va fer el tifa en una entrevista a l’Équipe : “Cap jugador no va ser millor que jo la temporada passada”. Dies abans, es va ofendre quan un periodista va comparar el seu escàs esforç defensiu amb el de Raphinha o Dembelé i va respondre que ell feia més gols.

Les paraules de Mbappé definint-se com el millor rimen amb aquesta falta d’humilitat vergonyosa

Ser d’un equip de futbol o d’un altre també té a veure amb aquests detalls. Cap equip no és infal·lible a l’ego dels seus jugadors, però els últims anys el Madrid sembla instal·lat en una obsessió malaltissa per la Pilota d’ Or, trofeu per excel·lència a la individualitat en un esport d’equip. Va aplanar el camí Cristiano Ronaldo, que repetia constantment que ell era el millor de la història per sobre de Messi. L’argentí va continuar anant a la seva: demostrant-ho al camp, agraït pels guardons individuals però dormint tranquil si un any no tocava.

El club blanc, encoratjat per un entorn de trinxera que ha convertit premis i passadissos al campió en humiliacions al rival, es va encomanar de la paranoia a escala institucional: la rebequeria antiesportiva quan Vinícius va perdre la Pilota d’ Or davant Rodri, boicotejant la cerimònia sense anar a París, va ser un ridícul internacional.

Les paraules de Mbappé definint-se com el millor rimen amb aquesta falta d’humilitat vergonyant.

A mi m’és igual si mereix el premi el madridista, o bé Kane o Olise pel seu gran any al Bayern, o si hauria de ser per a alguna estrella del PSG o reconèixer algun campió del món com Lamine Yamal o Rodri.

Sí que em sembla important l’exemple. Per això, com a culer vaig celebrar que Yamal, que sovint desplega la seva fanfarroneria adolescent, encarés la qüestió amb certa indulgència. “No suplicaré per la Pilota d’ Or”, va dir. També Deco, en la seva entrevista a Can Basté, va evitar el ridícul de teatralitzar indignació per les absències incomprensibles de Pedri o Raphinha. Mereixien ser-hi?, potser sí, però els premis individuals són així, va venir a dir.

I si al final no guanya Lamine Yamal? Que sisplau aplaudeixi, doni la mà al guanyador i no faci el ridícul de dir que no hi ha ningú com ell.

Que, en definitiva, salti al camp i torni a matar el lleó.