De Halle a Ripoll

Cada dia, tots els dies de l’any sense excepció, Saxònia-Anhalt perd prou habitants com per omplir un autobús urbà. Un territori que té poc més de dos milions d’habitants, aquest land de l’antiga Alemanya de l’ Est ha vist com la seva població s’ha reduït un 25% des de la reunificació. I si no fos per la immigració de l’última dècada, l’hemorràgia demogràfica s’hauria convertit en apocalipsi, amb una caiguda de més del 35%. L’equivalent a Catalunya significaria haver passat dels 6 milions d’habitants del 1987 a poc més de quatre milions ara. El land és l’últim quant a renda per càpita d’ Alemanya, i la distància que el separa del més ric, la ciutat estat d’ Hamburg, és molt superior a la que hi ha entre Extremadura i Madrid, els dos territoris espanyols equivalents en termes de riquesa. També és el que té la taxa d’atur més elevada.

Malgrat la seva incontestable crisi demogràfica, la majoria dels votants de Saxònia-Anhalt han triat en aquestes últimes eleccions el partit d’ Ulrich Siegmund , el primer objectiu del qual és expulsar immigrants. Què explica el rebuig d’una injecció vital per al sosteniment de l’activitat social bàsica? En alguns districtes, la població estrangera entre el personal mèdic d’hospitals i clíniques arriba al 30%. El mateix passa a les zones turístiques, on es concentren els immigrants ucraïnesos, sirians, azerbaidjanesos o romanesos. No és gaire atractiu ser ciutadà de la primera potència europea si es resideix a la industriosa Halle.

És possible que el vot expressi frustració quan es veu el progrés econòmic dels nouvinguts, en contrast amb el cronificat estancament dels locals, atrapats en una espiral d’impotent llegat social i desmotivació, que s’encobreix amb falsos relats sobre violència immigrant, pèrdua d’identitat cultural i desviació d’ajuts cap als que no són alemanys de soca-rel.

Sensació de naufragi sense futur, de ser alemanys de segona categoria, transformat en odi i que autoritza els líders d’Alternativa per a Alemanya (AfD) –presidida per Alice Weidel, neta d’un membre de les SS que va ser jutge militar sospitós responsable de milers d’execucions– a defensar discursos sobre el tracte als immigrants que amb prou feineses distingeixen dels que feien servir els nazis als anys trenta del segle passat per parlar dels jueus. Paraules clau, com un codi secret per a iniciats, amb significat còmplice per als propers, sinistre per als considerats objectius: remigració, deportació, estrangers aliens a la cultura alemanya...

Les pautes demogràfiques i econòmiques d’aquest estat també es veuen en zones de Catalunya

La indiferència dels votants podria indicar que potser l’extinta República Democràtica Alemanya (RDA) no va aplicar una efectiva política de desnazificació després de la Segona Guerra Mundial, que hauria estat menys intensa fins i tot que la de la part occidental. Encara avui continua sent motiu de controvèrsia entre els historiadors en quin grau la població alemanya va ser entusiasta del Tercer Reich i quant es va deure a la ferotge repressió.

Malgrat que l’AfD és la formació més votada entre els treballadors, en la seva definició més laxa, del land de Saxònia-Anhalt, el seu programa tot just coqueteja amb propostes econòmiques populistes per atendre uns votants que majoritàriament declaren que viuen dificultats econòmiques i estan molt inquiets per la inflació, a diferència dels votants dels altres partits, que diuen que els va millor.

Els ultres estan contra la intervenció de l’ Estat en l’economia, defensen una retallada dràstica dels programes socials, rebutgen la pujada d’impostos als més rics i no volen sentir a parlar de controls de lloguers. Una profunda desconfiança cap a l’ Estat aflora en el vot a l’AfD. Dos punts importants: està a favor del rearmament, element central de qualsevol programa nacionalista i amb gran tradició a Alemanya i que enllaça amb un sector de la gran empresa, i postula que les pensions públiques es complementin amb plans de capitalització, d’interès per als grans mercats financers. Un conjunt de propostes d’un marcat tall ultraliberal i que deuen haver tingut algun paper en el creixent buidament del vot de les classes mitjanes a la CDU del canceller Friedrich Merz a mesura que se celebren eleccions. El complement local: rebuig del suport a Ucraïna i l’alineament amb Rússia, fins abans de la guerra proveïdor de gas barat per a la principal indústria del land, amenaçada d’extinció.

El que ha passat a les eleccions de Saxònia-Anhalt expressa les paupèrrimes condicions socioeconòmiques que pateix aquest territori i que és força semblant a les dels altres quatre que van formar part de l’ Alemanya de l’ Est. I la frustració amb els partits establerts, incapaços de millorar les coses després de llargues dècades al govern. Però també que és molt aviat per considerar que és l’inici d’una d’imbatible marxa sobre Berlín. No tot Alemanya és Saxònia-Anhalt. Però sens dubte marquen la tendència de la política alemanya i també europea.

El land alemany perd cada dia la població equivalent als passatgers d’un autobús

La frustració no és exclusiva de cap territori europeu, de França a Itàlia. A Catalunya, per exemple, és una pulsió latent des de la passada gran crisi financera, que va exposar la debilitat de les seves bases econòmiques i va deixar veure una realitat de desclassament i pèrdua d’estatus entre amplis sectors de la població. En part aquesta va ser l’ arrencada del procés, el tancament fallit del qual no va curar la ferida. El greuge contra Madrid es complementa ara amb la por de l’esborrament identitari a causa d’una immigració present com el diable dels temps moderns. De fons un escenari de difícils condicions de vida, greuges comparatius, deteriorament dels serveis públics i pèrdua de control sobre la pròpia existència i temor cultural. Motor que alimenta moviments com l’ Aliança Catalana de Sílvia Orriols , l’alcaldessa de Ripoll, també en declivi demogràfic i industrial, com altres comarques del país, i que dona respostes simples a problemes complexos. Un bon os per a la classe política que governa Catalunya; i per a les elits econòmiques. Amb permís de Donald Trump i Elon Musk, esclar.