El mercat laboral encara veu com un “problema” les persones amb autisme

Hugo Flores té 26 anys i no hi ha dia que no busqui feina. Encén l’ordinador i consulta els múltiples portals d’ ocupació que té guardats a la barra de marcadors. No ha treballat mai, però espera treballar aviat. S’ha format en microinformàtica, disseny web i comptabilitat i ara estudia gestió administrativa. “Mereixem una oportunitat i demostrar el que sabem fer”, diu. Tot i això, l’autisme fa que algunes situacions siguin més difícils per a ell, sobretot les que requereixen desenvolupar-se amb altres persones o fer-se entendre.

Com qualsevol jove, l’ Hugo s’enfronta a un mercat laboral exigent. Les persones amb autisme es troben, a més, amb barreres de comunicació i processos de selecció que posen a prova les seves habilitats socials. Entre el 76% i el 90% de les persones dins de l’espectre estan a l’atur, segons Autisme Europa. És la taxa d’atur més alta entre els col·lectius de la discapacitat.

“Necessito una supervisió de com faig les coses, algú que em digui com ho faig i què he de corregir”, admet aquest jove. És conscient de les seves dificultats, però també dels seus punts forts: “Soc molt perfeccionista i perseverant. Quan m’equivoco, m’aturo, respiro i busco solucions al problema”.

Aquesta perseverança també l’ha aplicada a una de les seves grans aficions: el piano. El toca des dels 12 anys i, malgrat que ha rebut classes, l’ha après de manera autodidàctica. De fet, pot tocar una cançó tan sols escoltant-la una vegada. Una capacitat de la qual molt pocs poden presumir.

Per Magda Niubó, la seva mare, trobar feina significa recuperar una rutina i sentir-se útil. “Com més paralitzada està la seva vida, pitjor està el seu autisme. En canvi, com més actiu està, millor es troba”, explica. Per això, la família procura que l’Hugo mantingui uns horaris i tingui tasques assignades, a més d’activitats que l’ajudin a relacionar-se. Va al gimnàs regularment, va a classes de teatre i els dissabtes participa en l’ esplai de la Fundació Friends, amb què està vinculat.

La necessitat de suport no és nova. Durant l’etapa escolar, l’Hugo va estudiar en un centre ordinari amb una persona, costejada per la seva família, que l’acompanyava cada matí. “La inclusió és una paraula molt buida. No tenen els mitjans per fer l’acompanyament”, recorda la Magda. Gràcies a aquest suport, considera que va poder avançar i, alhora, evitar l’assetjament escolar. Estudis internacionals apunten que més del 50% de l’alumnat amb autisme en pateix.

“Com més paralitzada està la seva vida, pitjor està el seu autisme”, diu la Magda, mare de l’Hugo (26)

Quan és petit, és dur rebre la notícia, però encara no és autònom i depèn de tu. El problema, diu, arriba quan creix i, com a família, et comences a preguntar què serà d’ell. Malgrat que l’ Hugo ha dut a terme diverses entrevistes finals,no li han arribat a donar mai l’oportunitat. “És molt frustrant quan et diuen tantes vegades no; t’acabes creient que realment no serveixes per a res”, afirma aquesta mare, preocupada que el seu fill faci passos cap enrere després d’anys d’esforç.

L’autisme d’en Julen, de 36 anys, també va millorar quan va trobar feina en una gestoria laboral en què ja fa més d’un any que treballa. Buscava feina des de feia tres anys, després d’haver-se format en Administració i Finances. “A les entrevistes em posava nerviós, em feia por travar-me a l’hora de parlar o que em notessin alguna cosa i em rebutgessin”, assegura aquest jove. Tot i que al principi no especificava la seva discapacitat al CV, ara sí que l’especifica. “Em dona més seguretat”.

Cada persona amb autisme és diferent i les dificultats varien molt d’un cas a l’altre. Així i tot, Delfina Ramos, psicòloga del programa Vull Treballar de la Fundació Friends, identifica algunes barreres que es repeteixen. “La recerca d’ ocupació, com també el criteri d’interpretar una oferta, saber si encaixa amb el perfil o decidir si presentar-s’hi, pot ser complicat”. Un altre obstacle és l’entrevista, en què “moltes vegades no s’avaluen les competències tècniques per al lloc, sinó la primera impressió”. La comunicació no verbal, la falta de contacte visual o la gestió emocional poden acabar jugant en contra d’una persona amb autisme.

A Júlia Farreny, de 22 anys, li van diagnosticar autisme fa un parell d’anys. S’ha format en atenció a persones en situació de dependència i li agradaria treballar en geriatria. De moment, treballa com a monitora una vegada per setmana amb menors amb neurodivergències, que acompanya per millorar la seva autonomia dins de l’aigua, però vol trobar una feina de més hores. Per això, va al programa Vull Treballar, de la Fundació Friends, que acompanya i assessora persones autistes en la recerca d’ ocupació.

“L’autisme és una condició de vida. Si has perdut un braç, es veu, però l’autisme és invisible. Però això no significa que no ho puguem fer. Només que necessitem més ajuda, igual que la persona que ha perdut un braç”, exemplifica amb claredat la jove. En aquesta línia, Ramos destaca que un dels factors de l’elevada taxa d’atur és “que no encaixen en les categories més visibles, com la discapacitat física o intel·lectual, i sovint queden en terra de ningú. A més, hi ha molt desconeixement i estigma”. De fet, l’oferta pública destina certa quota per a persones amb discapacitat intel·lectual, però la professional recorda que no totes les persones amb autisme en tenen. “Es podria incloure una casella que preveiés les neurodivergències”.

La Júlia recorda que l’espectre és molt ampli, que hi ha diferents graus i que afecta cadascú de determinada manera. “Em fa por que em jutgin o que, si no entenc alguna cosa, pensin que no soc capaç d’aconseguir-ho. Només necessito que m’expliquin les coses d’una altra manera”.

Júlia (22), diagnosticada fa dos anys: “Només necessito que m’expliquin les coses d’una altra manera”

Els protagonistes d’aquest reportatge demanen “paciència” als empresaris i que deixin de veure’ls com un “problema” o una “quota” perquè tenen “molta capacitat per aprendre”. Insten que els preguntin què necessiten, tant a les entrevistes com al lloc de treball, perquè vegin realment quines són les seves capacitats.

“Són membres útils de la societat. Mantenir-los apartats és més costós, si el que fa mal és la butxaca. Moltes d’aquestes persones poden treballar i ser autònomes. Si el món no t’accepta, què fas? Et tanques més”, resumeix la Magda, que anima a obrir les portes a les oportunitats. També les de la inclusió.