L’altra febre de l’or

Hi ha la idea romantitzada que els lladres de museus són delinqüents refinats, éssers refinats i glamurosos amb una certa semblança a George Clooney o Sean Connery la debilitat dels quals per la bellesa els fa cometre crims fins a cert punt perdonables. “Que el robatori d’art és cosa de gentlem en és un mite que neix al segle XIX amb Adam Worth, un criminal de baixa estofa que va aconseguir infiltrar-se en la societat britànica, i després Holywood el va propagar fins a l’infinit. Però el robatori d’art sempre ha estat cosa de gàngsters i bandes de criminals professionals que un dia poden entrar en un museu, l’endemà robar un cotxe d’alta gamma i l’altre assaltar un camió carregat d’iPhones”, assenyala el criminòleg Marc Balcells, professor dels estudis de Dret i Ciència Política de la UOC i expert en delictes contra el patrimoni cultural.

De fet, després de furgar molt, Balcells només troba “un únic lladre en tota la història que es pugui considerar totalment pur d’art”. Es tracta del francès Stéphane Breitwieser, que va aconseguir escapolir-se de la policia i viure sense que ningú el molestés i mentrestant va mantenir el botí ocult a casa seva per al seu propi plaer. El sou de cambrer no li permetia fer una col·lecció pels mitjans tradicionals i va decidir requisar-la dels museus. La seva primera i única ensopegada va malmetre un fons de més de 2.000 milions d’euros. Quan la seva mare es va assabentar de la seva detenció, es va desempallegar de les obres destruint-les, llençant-les a les escombraries o a un canal pròxim. Però normalment els lladres no senten cap estima cap a les obres mestres que roben, i el seu objectiu és fer-les servir com a garantia de tractes il·lícits, demanar un rescat o vendre-les a un multimilionari capritxós.

“De vegades les peces estan custodiades de manera més feble que en una joieria”, constata Marc Balcells

I tot i això, l’espectacular robatori de les joies del Louvre el 2025, en què en tot just set minuts quatre lladres es van emportar un botí per valor de 88 milions d’euros, sembla que ha obert els ulls a un nou tipus de delinqüent i xarxes criminals per als quals l’art és el menys important. “Hi ha un efecte post Museu del Louvre, sens dubte”, confirma Balcells. “Cada cop hi ha més gent que s’apunta a robar en museus perquè, segons la seva racionalitat limitada, els robatoris als museus són de baix risc i, en canvi, tenen un alt potencial. És a dir, els surt molt a compte. Ells no roben tresors artístics, no roben patrimoni cultural, estan robant or pur i pelat, i moltes vegades està custodiat d’una manera molt més feble que, per exemple, en una joieria”, constata.

La nova tipologia de lladres imposa també una nova manera de fer. El mateix Balcells ho advertia mesos enrere en un article signat amb Silvia Clopés en què analitzaven els robatoris a museus entre el 1922 i el 2022 ( The Science of Art Theft: Using Data to Identify Criminal Patterns ). I ara ho corrobora l’ Europol en un informe emès recentment: això ja no va del típic pispa que entra, despenja el quadre i surt caminant per la porta. Ara tot s’ha tornat extremament violent. Els lladres no tenen objeccions a l’hora de fer servir explosius, de rebentar portes i vitrines amb maces, destrals i palanques, o de recórrer a les armes per intimidar el personal de seguretat o els visitants.

A Espanya, en tot just quatre mesos, han estat víctimes d’aquesta onada de saquejos que recorre Europa els museus de Villena, Badajoz i Albacete, d’on es van emportar peces d’or d’un immens valor patrimonial, pràcticament invendibles. “Els importa poc si tenen 3.000 anys d’antiguitat, ho fonen i prou. I és una pena perquè si demanessin un rescat segurament obtindrien més diners, però volen l’opció fàcil”, apunta Francisco de la Fuente, que va ser director de seguretat del Museu Thyssen i després va fundar l’associació de professionals en protecció del patrimoni Protecturi, de la qual és portaveu. El que mou els lladres és l’alt valor de l’unça d’or (el Tresor de Villena pesava deu quilos, cosa que significa que deu tenir un valor d’aproximadament 1,2 milions d’euros una vegada fos), “però pel camí s’haurà perdut per sempre una part molt important d’història de la humanitat. És desolador”, es lamenta De la Fuente, per a qui som davant “un problema realment molt seriós” perquè ja no hi ha la possibilitat de recuperar el que s’ha robat.

Els lladres de Villena van entrar per una finestra lateral a les 5.20 del matí; quan quatre minuts després van arribar els agents de la Guàrdia Civil i la policia local, l’únic que quedava eren quatre o cinc peces per terra que els assaltants havien rebutjat perquè no eren d’or, entre les quals, la més valuosa de totes era un braçalet modelat amb mineral d’un meteorit.

Era l’últim cop que patia un museu espanyol després del que va passar el 25 d’abril a l’ Arqueològic de Badajoz, on van sostreure 149 monedes que componien el conegut com a Tresor de Villanueva, i el del 28 de juliol a Albacete, en què quatre encaputxats van trencar una vitrina, es van endur 220 monedes d’or del segle XIX i després de la seva fugida van cremar un cotxe. La preocupació és màxima, i el Ministeri de Cultura, en col·laboració amb la Policia Nacional, ha citat les comunitats autònomes per fer un inventari dels objectes fets d’or, plata o altres metalls i pedres precioses, del lloc on s’exposen i de les mesures de seguretat amb què compten.

La primera mesura de seguretat és mantenir la boca tancada i, per tant, tot es duu a terme amb la màxima discreció, tot i que una sola consulta al ChatGPT o Google Gemini posa a l’abast de qualsevol persona la llista de moltes de les peces d’or que custodien els museus espanyols. A Catalunya, les alarmes es van activar amb el robatori del Louvre i des de llavors el Departament de Cultura de la Generalitat treballa colze a colze amb la Unitat Central de Patrimoni Històric dels Mossos d’Esquadra a fi d’extremar les mesures de protecció. “El risc zero no existeix”, admet Joaquim Borràs, director general del Patrimoni Cultural, però és clar que hem d’invertir i posar tots els recursos per garantir la seguretat dels béns”. D’entrada, tot el que té a veure amb la protecció del patrimoni té prioritat màxima en la política de subvencions.

“És que no pot ser que Villena reduís la partida anual destinada a la seguretat del museu a 3.000 euros, malgrat allotjar un tresor taxat en uns cinc milions”, s’exclama De la Fuente, per a qui tot el que envolta aquest robatori és un “autèntic desastre”. “El tresor no era dins d’una cambra cuirassada, sinó en una vitrina amb vidres laminats, com els del parabrisa d’un cotxe. En van tenir prou amb quatre cops de martell per treure les joies. Sabien els lladres que no eren blindats? Millor no fer elucubracions”, conclou impotent perquè veu com, malgrat els reiterats oferiments, el Ministeri de Cultura continua desdenyant el coneixement de l’associació que reuneix els directors de seguretat de museus espanyols. “Tenim una trajectòria molt llarga. Ens ha passat de tot i sabem el que pot passar”, assegura.

I Balcells aporta una nova dada inquietant: “El que veiem és la punta de l’iceberg. Pensa que hi ha museus privats que, per les raons que sigui, no denuncien”.