Ceuta ja té la seva segona Lampedusa

A la platja del Trampolín, que des del començament de la crisi de Ceuta s’ha convertit en el símbol del desbordament migratori davant la impotència de les autoritats, li ha sortit competència. A l’altra banda de la dessalinitzadora –una infraestructura crítica per al proveïment d’aigua a la ciutat–, a la platja Benítez, s’hi expandeixen les barraques, cada vegada més robustes, a un ritme vertiginós. Les cabanyes, aixecades amb materials que els inquilins recullen a les muntanyes, els carrers o els abocadors, guanyen terreny sobre la ribera mentre els immigrants s’hi refermen, tot i que no perden l’esperança d’entrar en un centre d’acollida. Però com és ­possible que germini una nova Lampedusa a Ceuta, 45 dies després de l’entrada massiva, quan s’han obert 4.300 llits humanitaris i els tràmits per a les expulsions van a una suposada “velocitat de creuer”?

En Brahim és a la platja Benítez des del cap de setmana posterior a l’allau. Aquells dies no hi havia més d’una desena de tendes de campanya a la zona. Ara superen el centenar. L’experiència que li atorguen les gairebé 50 matinades a la intempèrie a Benítez li serveixen per explicar que darrere de l’èxode a la seva platja hi ha la fustigació que diversos grups de marroquins de ciutats del sud com Casablanca i Fes fan contra els seus compatriotes autòctons de ciutats del nord com Tetuan, Castillejos i la Tànger natal. A les hostilitats –baralles, agressions i robatoris– s’hi afegeixen algerians o tunisians, segons bufi l’aire. Fa dies que en Brahim rep els seus paisans i els indica on poden aixecar les cabanes. Tot i això, és conscient que la sorra de les platges de Ceuta és un enorme barril de pólvora.

La platja de Benítez, on es multipliquen les barraques, evidencia que hi queden més de 6.000 migrants

L’emboscada que van parar a l’ Abderraman fa tres nits mentre dormia als voltants de la dessalinitzadora l’ha portat a instal·lar-se a Benítez. Explica que a la nit l’alcohol i el rivotril corren com en una rave entre els grups de migrants que busquen enrenou. Ell diu que s’identifica amb els que han arribat a Espanya a la recerca d’una feina. Recorda que no va tenir temps de reaccionar quan un bastó li va travessar la cara. Mentre provava d’aixecar-se, alguns li van trepitjar el costat, com evidencien els blaus al cos, i d’altres li van robar el mòbil i els pocs estalvis que tenia. Setanta euros, per ser exactes. A l’Adnan li va tocar dissabte a la matinada: una agressió amb arma blanca. Explica, mentre ensenya les ferides, que amb prou feines han cicatritzat, que el va atendre la Creu Roja, que no s’atreveix a anar a l’hospital per por de ser deportat. Mostra un grup de WhatsApp en què es llegeixen missatges que adverteixen que la Policia accelera els procediments d’expulsió.

El ministre de l’Interior, ­Fernando Grande-Marlaska, va assenyalar ahir que els triatges de migrants previs a iniciar els procediments d’asil o devolució van a “velocitat de creuer” des que fa una setmana es va obrir el centre d’ atenció temporal d’ estrangers ( CATE). Un centenar de policies, incloent-hi agents de la Frontex, hi treballen “amb la màxima celeritat que la mateixa llei permet”. Però la norma és increïblement garantista, de manera que a cada migrant cal assignar-li un expedient individualitzat. Se n’han obert uns 1.800, tot i que encara no s’arriba als cent diaris que el Govern central pronosticava. Fonts policials els situen entorn dels 75 al dia. El responsable d’Interior també va xifrar en 5.300 els retorns voluntaris des del començament de la crisi. El mateix Grande-Marlaska va assegurar l’1 d’agost que després de l’allau només quedaven a Ceuta entorn de 2.500 persones.

Les dues Lampeduses de Ceuta fan visible que les estimacions del Govern central queden curtes. Quan el Ministeri de Migracions acabi d’habilitar “els pròxims dies” les places temporals pendents, que superaran les 6.000, continuarà quedant –molta– gent al carrer. La ministra d’Infància, Sira Rego, va informar el cap de setmana que encara hi ha uns 2.100 nens migrants filiats a la ciutat. Però no es va atrevir a pronosticar quants en queden sense filiar. L’Adam, de 17 anys, és un ciutadà de ­Tànger que continua sent invisible per al sistema espanyol. També els seus germans, de 12 i 15 anys, que l’acompanyen a Benítez.

Cap dels tres germans no vol tornar al Marroc perquè necessiten ajudar el pare, un vidu de gairebé 50 anys que sobreviu pidolant als carrers de Tànger. Al més gran, l’Adam, també li han robat el telèfon mòbil en una baralla nocturna, de què també va sortir escaldat. Com l’innocent que es veu en la necessitat de demostrar que no és culpable, s’aixeca l’apòsit de l’esquena per mostrar la seqüela de la ganivetada: cinc punts.

En Brahim, que ara fa de pare d’ells –i de molts altres marroquins del nord que van arribant a Benítez–, demana que es reflecteixi que no volen problemes. Però avisa que “tot té un límit”. I si s’arriba a aquest punt, “buscaran revenja”.