Els veterans prenen les galeries

Feia més de tres ­dècades que Francesc Torres (Barcelona, 78 anys) no exposava en cap galeria barcelonina, de manera que, ara que se li ha presentat l’oportunitat, ha tornat en gran, amb el seu Volkswagen Passat vermell del 2008 (va demanar ajuda al mecànic per posar-se al volant perquè “entre el cotxe i el marc de la porta no hi passava ni un paper de fumar”) i, una vegada dins, el va omplir de coses que han format part de la vida familiar i professional. Un casc de la Brigada Lincoln, unes botes vaqueres i un abric de quan va arribar a Nova York per primera vegada als setanta i una fotografia de la seva guapa mare amb en Tono, un ximpanzé de cara blanca (durant dos anys el va vestir com un nen de l’època i li va ensenyar a fer servir el llapis i la goma d’esborrar) que va morir de pena quan el van vendre a un circ i es va haver de separar d’ella. També hi ha jocs de cartes escampades a terra, quadres pintats pel pare, cranis i una intrigant Venus prehistòrica a la guantera.

La instal·lació, que ara ocupa el centre de la galeria Seltz by Ritter Ferrer, es titula Viatjant amb la família i és una de les propostes que han suscitat més expectació del Barcelona Gallery Weekend ( BGW), l’esdeveniment que celebra l’art a les galeries i que a partir d’avui i fins diumenge donarà el tret de sortida de la temporada amb un programa d’exposicions en 25 galeries en què participen 50 artistes nacionals i internacionals.

Torres exposa en una galeria 35 anys després i torna en gran: entrant amb el seu propi cotxe

Torres pertany a les dues categories. Té la doble nacionalitat nord-americana i espanyola i ­habitualment reparteix el temps entre els dos països, però la deriva de Donald Trump, a qui ha convertit en protagonista del cartell de l’exposició ( El futur ja no és el que era ), l’ha col·locat en un dilema. “Me’n vaig anar d’ Espanya amb 19 perquè n’estava fart, l’únic que podia fer era ficar-me en política i vaig pensar que acabaria a la presó o mort. No em vaig sentir malament. Era una manera de dir: ‘A mi en Franco no em derrota, adeu’. Ara, en canvi, em fa la sensació que, si torno als Estats Units, em faran fora, i això em fot, perquè hi tinc una història important, i que aquest cabró ho hagi posat tan difícil –perquè la situació posa els pèls de punta, és abominable– que l’única alternativa que em deixi a la meva edat sigui marxar...”.

Torres possiblement també és l’artista més veterà del BGW i ­bona part de la seva vida és en aquest Volkswagen Passat amb què continuarà rodant quan s’acabi l’exposició i confia que aguantarà per a la retrospectiva que li dedicarà el Reina Sofia pel premi Velázquez, amb Antonio Monegal com a comissari. Sembla un gest moderat (el 2021 va penjar de cap per avall un bombarder republicà a la sala oval del MNAC) i tampoc no és exactament un autoretrat, sinó una ­peça que traspua significats. Un, “que l’art no ha de venir de l’excel·lència, de visitar el Prado ni de contemplar Rubens, sinó, com va ser el meu cas, a través del pare, que venia d’una família molt pobra i no es va poder pagar els estudis, però era un pintor ­aficionat, un pintor de diumenge que es va guanyar la vida com a dibuixant de publicitat i arts ­gràfiques i em va ensenyar a dibuixar-me”.

La proposta de Roqué, que debuta al món de les galeries, representa el trajecte de la dona

Torres ha tunejat quadres d’Edward Hopper –en realitat, falsificacions fetes a la Xina– i renta la cara de Duchamp amb tres Roomba que passegen pel retrat de l’artista que va fer Man Ray una vegada mort. A la paret, una frase que dona sentit al seu treball: “ Don’t make art unless it is absolutely necessary!” ( No facis art llevat que sigui absolu­tament necessari!).

El Barcelona Gallery Weekend és un projecte d’ArtBarcelona que busca fidelitzar els diferents públics i crear relacions de confiança amb les galeries, de manera que s’han programat nombroses activitats de franc i visites guiades. Si per a Torres aquesta dotzena edició significa la tornada a una galeria de Barcelona 35 anys després, per a Mariaelena Roqué (Tarragona, 1952), una creadora imprescindible de l’escena i les arts visuals dels últims 40 anys, la proposta que presenta a RocioSantaCruz representa el seu debut al món de les galeries. L’exposició es titula UnaDonaUna. AutoRetratRetratat i és “el trajecte d’una dona, la vida d’una dona que soc, però que representa milers de dones en milers de ­situacions diferents”, assenyala Mariaelena Roqué.

Eulàlia Valldosera dona a conèixer els seus dibuixos ‘mediúmics’ dels últims deu anys a Àngels Barcelona

Un manifest de dona que reuneix elements creats per al teatre o la dansa (va fundar i va ser una part fonamental de la companyia de Carles Santos, tot i que la seva obra va acabar eclipsada per la figura del músic), com els cascos fàl·lics inspirats en un casc de ­Pèricles que va veure al Museu Britànic amb què evocava la vaga sexual de les dones i la presa del poder masculí en un muntatge sobre Li­sístrata . Aquí els ha disposat fent el passeig cap a La ­Bicha, “una icona verge no verge pa­gana que ha absorbit tota la part fosca i viril del sadomasoquisme i que ara protegeix totes les dones que hi ha per aquí”, ­explica. Dones que encarna ella mateixa, com les que venen el cos a l’N-340 a l’altura de Tortosa. “No soc prostituta ni ho he estat, però he pogut ser tractada com a tal per ser una dona que defensa el seu propi llenguatge”. La dona violada en un bosc (“la vio­lació intel·lectual és la que m’ha impactat més: dels meus prin­cipis, dels meus ideals, per qui jo menys imaginava”, explica) o la velleta de negre de les Cases d’Alcanar, on viu, que cada matí caminava molt d’hora engan­xada al mur i després es banyava al mar vestida. “En el fons detot, el que hi ha és una gran història de passió i d’amor, d’amor per la vida, per l’ésser humà,per l’altre i per un mateix”.

Una altra artista imprescindible del BGW, també pel que té d’excepcional la seva presència a les galeries de la ciutat, en aquest cas a Àngels Barcelona, és Eulàlia Valldosera, una de les figures clau i amb més projecció de l’art contemporani, que per primera vegada mostra a Anima mundi un important conjunt de dibuixos mediúmics en què l’artista canalitza audicions i visions i les transmet de manera gràfica, una pràctica que cada vegada ocupa més espai a la seva producció i que entronca amb la d’artistes històriques com Hilma af Klint, Georgiana Houghton, Emma Kunz i Josefa Tolrà, avui reivindicades en museus d’arreu del món.

El BGW també ofereix la possibilitat de veure una miniretrospectiva d’ Eugenio Merino dels seus 20 anys amb la galeria ADN (“un manifest contra tota forma de poder”, en paraules de l’artista, que s’inscriu dins del programa Flash, només durant aquest cap de setmana i inclou des de la màscara de Lorca fins als plats amb els rostres de líders d’extrema dreta) o la col·lectiva de la Sala Parés, que ha reunit artistes com Ángel Mateo Charris, Juan Cuéllar, Cuqui Guillén, Marcos Palazzi i Gonzalo Sicre entorn de l gran Gatsby, el cèlebre personatge creat per Francis Scott Fitzgerald.