Arnau Fernández Pasalodos, historiador, publica ‘¿Mató tu bisabuelo al mío?’: “El meu Jacinto, em va dir, és el teu Manuel... I ens vam abraçar”

La mort d’un besavi en la guerra encara pot doldre?

Tant que jo em vaig fer historiador perquè vaig voler saber més sobre l’assassinat del meu. El 1948 dos guàrdies civils li van disparar un tret davant de la meva àvia.

Ho sento.

I jo també em sento, la veritat, una bèstia rara per sentir encara tant allò del meu besavi.

Alguns amics no sabrien ni els noms complets dels seus.

He intentat aportar aquesta visió, crec que innovadora, dels besnets sobre els seus besavis que van ser assassinats a la Guerra Civil.

Tant creu que els han marcat?

He entrevistat militants del PSOE que ho són pels seus besavis assassinats; i d’altres que l’assassinat dels seus en la Guerra Civil els ha convertit en sociòlegs o politòlegs.

No hi va haver besavis assassinats o torturats als dos bàndols?

Només m’he dedicat a documentar les morts dels besavis assassinats pels rebels o franquistes. Vaig començar a investigar els besavis morts en tots dos bàndols...

I?

Però quan entrevistava besnets de víctimes de la violencia roja , si la volem definir d’aquesta manera, no percebia el trauma que sí que bategava en els besnets de les víctimes dels franquistes, perquè la majoria no tenien el cos: no sabien on estava enterrat.

I els besnets de víctimes de l’altre bàndol sí que ho saben? Per la Causa General?

La major part sí que en tenen el parador i amb ell el seu enterrament i dignificació.

En canvi, avui les famílies incineren els pares i avis sense més ni més.

En els besnets dels assassinats pel franquisme existeix aquest trauma i necessitat de reivindicar la seva memòria; en els besnets de les víctimes de l’altre bàndol, ja no. Aquest dol no ha arribat fins a la nostra generació.

La psicoanàlisi considera que sense passar per un període de dol no es pot superar.

A més, és que hi ha una clara diferència entre els dos bàndols pel que fa a aquesta violència. En el rebel, la jerarquia militar insta la tropa a afusellar sense consell de guerra previ qualsevol enemic sobre el terreny.

I el bàndol republicà –anarquistes, FAI, PCE– no ordenava execucions?

El bàndol franquista assassina des de la jerarquia de manera estructural i sistemàtica. És cert que a la rereguarda republicana, que està trencada, hi ha una revolució que elimina 50.000 persones.

No és una matança igual de cruel?

Però el govern de la República, a diferència del rebel, sí que intenta posar límit a la violència i ho hem demostrat els historiadors. No són violències equiparables. Hi ha un govern rebel que sistematitza els assassinats i un altre de legítim que sí que intenta evitar, per exemple, l’assassinat de capellans...

Anar amb sotana l’any 37 era segur aquí?

Miri: fa anys que intentem trobar algun document d’un alt càrrec de la República que digui que cal agafar el soldat rebel i afusellar-lo. I per mi el fet rellevant és precisament l’estructura de la violència.

El PCE de Stalin no va ordenar mai des de la seva estructura l’execució d’adversaris?

Hi ha un president de la República que intenta controlar aquesta situació a la seva rereguarda i a partir del 38 la controla. I allà hi ha el trauma: no pateix el mateix la família que la dictadura va reparar que la que va patir la negació dels fets i l’ocultació dels cossos fins als anys setanta. He intentat recopilar testimonis més que referir fets.

Expliqui’ns, doncs.

Un besnet va investigar el consell de guerra en el qual els franquistes van condemnar a mort el seu besavi i va descobrir la seva empremta dactilar en la documentació: com que no sabia llegir ni escriure, va firmar amb la seva empremta... I sap què ha fet amb ella?

...?

La porta al seu mòbil i quan li passa alguna cosa que enorgulliria el seu besavi posa la seva sobre la del besavi en homenatge. I mecanismes psicològics com aquest són recurrents entre besnets de víctimes.

I en el seu cas?

L’any passat vaig anar al cementiri on hi ha la fossa comuna a la qual van tirar el meu besavi els guàrdies civils que el van assassinar. Volia treure’l i enterrar-lo amb dignitat, i quan vaig veure que sobre la fossa hi havia altres nínxols de formigó vaig sentir una hòstia tremenda, humiliació... I vaig plorar, perquè la meva àvia no va saber mai on estava enterrat el seu pare.

Quan deixarà de doldre la guerra?

Quan deixi de fer mal. Vaig anar amb un grup d’adolescents a visitar el cementiri de La Sauceda, on un besnet, Helios, tenia enterrat el seu besavi, afusellat davant de casa seva pels franquistes, i els xavals es van posar a plorar. Li vaig posar flors i em va dir: “El teu Manuel –així es deia el meu besavi– és el meu Jacinto –que era el seu–. I el meu Jacinto és el teu Manuel”. I ens vam abraçar.