Jugàvem a matar

Als vuit anys sortíem al pati com qui s’escapa d’una dictadura. Sense pla. Amb la mínima supervisió d’unes monges tan veteranes que ja ni recordaven en quin moment van deixar de creure en els miracles i amb vint minuts per delinquir amb el nostre uniforme de faldilla prisada en blau nit i la camisa en blanc definitivament trencat. No necessitàvem joguines tàctils ni pantalles mòbils. Ni sa­bíem ni intuíem què era això en aquell món salvatge dels vuitanta que ens solia donar molt més del que demanàvem.

En la nostra versió bèstia del que ara anomenen la bola presonera, una pilota servia per matar i encara que no matava del tot sí que trencava una mitjana de tres braços per temporada. Qualsevol pal podia ser espasa, cavall, ceptre o fusell. Una corda establia fronteres internacionals més segures que la de Ceuta. I amb deu cromos fundàvem els nostres primers negocis. S’apostaven, es perdien, es guanyaven, es recuperaven, s’heretaven... es robaven. N’hi havia prou amb un cop sec amb el palmell de la mà perquè la millor col·lecció privada canviés de propietària. No parlàvem d’inflació però vam descobrir el que era arruïnar-se.

Ara als patis de les escoles es juga una altra lliga que en general neix a les xarxes

Jugàvem a polis i pispes. A indis i vaquers. I a moros i cristians! Al mocador. A la goma. A corda. A fet i amagar i a la xarranca. I després hi havia el churro, media manga, mangotero, una idea que avui pronunciada en veu alta davant un adult responsable convocaria diversos departaments ministerials. Unes nenes es doblegaven dibuixant un llarg poltre humà contra la paret i les altres saltaven a sobre per remuntar la fila fins al final deixant-se, si feia falta, les dents a la tanca o per terra. Per a la que es queixava hi havia una resposta universal. No siguis fifi. Pura medicina preventiva.

Ara als patis de les escoles que encara no han prohibit el futbol (algú va decidir que fomentava la desigualtat i de passada es va evitar unes quantes visites a urgències) es juga una altra lliga que en general neix a les xarxes. Balls de TikTok. Emotes del Fortnite i challenges han canviat l’escenari. No sé si és millor o pitjor, però sí que la nostra infantesa va tenir un avantatge formidable i és que no existien aquells tutorials que igualen fins i tot els que no han portat mai uniforme. Si volies jugar, t’havies d’inventar les regles, discutir-les, fer trampes, negar-les i finalment continuar jugant. No necessitàvem que ningú ens entretingués ni que ens dictés què toca fer a cada moment. Ningú més que nosaltres dissenyàvem els nostres esbarjos llevat que la broma acabés en sang. En teníem prou amb la certesa raonable que l’endemà tornaríem a trobar-nos. I que ens venjaríem si feia falta.