La samarreta que no es va arribar a llegir

Molta gent critica el futbol dient que embruteix les persones. Comprenc el seu raonament però no el comparteixo. Més aviat penso que el futbol despulla les persones i reflecteix la nostra societat­.

En l’última jornada va passar un fet especial. Gairebé tots els equips de la Lliga van saltar al camp amb una samarreta de suport a Ceuta. Però al Reial Madrid, Mbappé, Vinícius i Konaté la van portar doblegada i no s’hi podia llegir tot el missatge. N’hi va haver prou amb aquella imatge perquè s’iniciés el judici, com si fos imprescindible saber en quin costat eren. I potser és això l’interessant.

Sospitem de qui pensa d’una manera diferent quan, en realitat, la complexitat té la virtut de fer-nos pensar

Trobo molt perillosa la polaritat cap a la qual es decanta la nostra societat, vivim constantment en una lògica cada vegada més binària. Si no desenvolupes actituds que trobo correctes, el teu comportament es converteix en una declaració d’hostilitat. Hem perdut el costum de preguntar-nos per què algú pensa o actua de manera diferent abans de condemnar-lo.

Veient les imatges, vaig pensar que hi podia haver una altra explicació més enllà de creure que els jugadors del Madrid no donaven suport als ciutadans de Ceuta. I ràpidament vaig entendre que aquells jugadors temien que, si feien costat a Ceuta, la societat podia interpretar que no eren solidaris amb els immigrants. I això és terrible. Mostrar solidaritat amb els ceutins no significa enfrontar-se als immigrants, igual que mostrar compassió pels qui migren o moren al camí no implica menysprear tots els patiments que apareixen en una població. Crec que igual que dos patiments poden coexistir, també poden coexistir dues solidaritats. Mbappé ho ha explicat després molt bé. Ha confirmat la solidaritat amb Ceuta, però també que no volia prioritzar patiments i que volia tenir un pensament per als immigrants que havien perdut la vida o travessaven situacions dramàtiques.

El problema transcendeix una samarreta i el futbol. En aquesta societat, cada qüestió ens posa en un bàndol. Si algú opina diferent, sospitem d’ell, quan la complexitat té la virtut d’obligar-nos a pensar i en canvi la polarització simplifica el món i ens obliga a repartir carnets de bons i dolents. És important tenir criteri, però no convertir suposicions en certeses.

Hi ha una paradoxa preocupant. Apliquem als altres un esperit crític intens, però rares vegades el dirigim cap a nosaltres. Exigim que l’altre revisi els seus prejudicis mentre protegim els nostres. Potser, com deia abans, hauríem de recuperar una pregunta molt senzilla abans d’indignar-nos: Per què ha actuat o opinat així? No es tracta de justificar qualsevol conducta, ni hem de renunciar a les nostres idees, però és important intentar comprendre abans de jutjar. Perquè comprendre el que pensa diferent no significa donar-li la raó.