Diari d'una bussejadora, 3: La SS Thistlegorm, la joia del Vermell

Hi ha vaixells enfonsats en els quals busseges i restes en les quals t'endinses en un museu de la nostra història. La SS Thistlegorm pertany als segons. Joia del mar Roig, no importa les vegades que t'hagis endinsat als seus cellers, recorregut el descomunal exterior i visitat de nit, la visita estremeix. És impossible no pensar que, com tu, milers de bussejadors de tot el món se submergeixen diàriament en les seves entranyes.

El Thistlegorm és inabastable. Un vaixell de càrrega britànic de 128 metres d'eslora, construït el 1940 i enfonsat durant la Segona Guerra Mundial, la matinada del 6 d'octubre del 1941. Transportava subministraments per a les tropes britàniques al nord de l'Àfrica: camions, motocicletes, munició, armament, peces d'aviació i fins a dues locomotores de vapor.

No van arribar mai a la seva destinació.

El vaixell estava fondejat a prop de la península del Sinaí, esperant poder continuar la seva ruta cap al canal de Suez, quan va ser localitzat per bombarders alemanys. Diuen que el van confondre amb el Queen Mery, en qualsevol cas, dues bombes van assolir un dels cellers en els quals s'emmagatzemava munició. L'explosió va ser brutal. El Thistlegorm es va partir i es va enfonsar emportant-se amb si la vida de nou homes. La deflagració va ser de tal magnitud que les dues locomotores que transportava sobre coberta van sortir disparades i encara avui descansen sobre l'areny separades del casc.

Vuitanta-cinc anys després, allà continua.

La primera immersió va ser per envoltar-lo, encara que hi havia bastant corrent. Descendeixes pel cap i, a mesura que perds metres i desapareix la superfície, comença a dibuixar-se la silueta inconfusible. La proa, la coberta, els canons, la popa, la gegantina hèlix i, finalment, la zona destrossada per l'explosió.

Però el Thistlegorm ja no pertany només a la seva història. El mar Roig s'ha encarregat durant dècades d'apropiar-se'n. El metall està cobert de vida, els peixos passen les estructures i el que va ser escenari de mort i destrucció s'ha convertit en un extraordinari escull artificial.

Calia tornar.

En la segona immersió entrem als seus cellers.

Amb el focus il·luminant uns metres per davant, comencen a aparèixer els camions. Després les motocicletes, encara alineades com van ser carregades abans de salpar. Rodes, volants, xassís, munició. Objectes fabricats per a una guerra que van quedar atrapats per sempre en un vaixell que no va completar mai el seu viatge.

Hi ha una cosa difícil d'explicar en la sensació d'avançar lentament, controlant la flotabilitat per no tocar res, encara que mai em deslliuro d'algun cop de cap, i aturar-te davant una motocicleta que porta 85 anys sota l'aigua.

El silenci ajuda. Encara que el silenci d'un bussejador no és mai absolut. Està la teva respiració, el so de les bombolles colpejant el sostre metàl·lic i els llums dels teus companys entrant i sortint de la foscor.

I encara ens quedava tornar una tercera vegada. La millor de totes, la nocturna. Després de la inspecció exterior i la ruta interior, arriba el moment màgic de l'expedició. Els bussejadors abandonen el vaixell amb els focus apagats. La visió triga uns quants segons a adaptar-se al nou escenari, completament en blanc i negre. Alguna cosa devia fer bé aquest any, que la resplendor de la lluna es colava regalant una instantània màgica i pertorbadora. No és por el que s'estableixi allà a baix. És emoció, intriga i un respecte infinit al que representa i pels que van morir.