Art en to major

En tons menors. O en claus menors. In minor keys. El títol, és cert, no promet el que no dona. La Biennal d’Art de Venècia d’aquest any és, amb diferència, la menys aconseguida en molt de temps. La visita es pot fer en temps rècord, incloent-hi les –bastant pobres, amb comptades excepcions, com Àustria o Espanya– propostes de molts pavellons nacionals, d’una austeritat que sembla aventurar una crisi econòmica no gaire llunyana. 

A la Biennal de Venècia, el Palazzo Grassi no falla el tret amb les teles de Michael Armitage

Però centrem-nos en la mostra principal, que es postula com un “dipòsit d’art que actua profundament en l’ànima i en la ment”. Un art que es presenta com a curatiu, espiritual, però que, a part de proporcionar l’enèsima ronda de curació a la biennal de les últimes dues dècades, aquest any, potser, no toca. Per salvar ànimes, n’ha de quedar alguna. I portem una ratxa nefasta.

En aquests moments de la crisi climàtica i de l’auge del pensament feixistoide que apel·la a les nostres emocions més essencials –de les quals no ens desfarem tot i que el nostre món no té res a veure amb aquell en el qual es van gestar fa milers d’anys, però que floreixen més bé en una societat deixada, desordenada i dividida per anys de treball ideològic–, en aquests moments del film un espera un altre art en l’ Arsenale i els Giardini venecians. Un art de crítica i de combat. Que n’hi ha, i no necessàriament aquelles obres que tenen més argument que forma –les cartel·les semblen la resolució d’un enigma de Conan Doyle–, com les que proposen des de fa temps molts museus d’art contemporani. No és que no siguin temps per a la lírica, però ja toquen versos acerats i que ens facin pensar. I moure’ns.

A l’altre costat de l’illa, a tocar de l Gran Canal –i en un nou senyal que el món està al revés–, el Palazzo Grassi no falla el tret. Propietat d’un milmilionari, François Pinault, com altres fundacions que es multipliquen a Venècia, torna a proposar una d’aquelles mostres que es recorden. Les teles del kenyanobritànic Michael Armitage són d’una bellesa i una duresa abassegadores, amb l’Àfrica al centre. Aborda tant la prostitució homosexual per a occidentals com les pasteres amb persones amuntegades enmig de la immensa nit i l’immens mar. O cel·les atapeïdes. O nens ofegats a la platja. O africans detinguts i lligats amb una cordada. I gent que lluita. I la vida. I el naixement. I Europa, com titula el somni esgotat d’una dona negra encinta a qui mira un toro tan blanc com el vell Zeus abans del rapte. Quadres en els quals hi ha Klimt, Picasso, Goya i el poder de la naturalesa, la força i l’animisme africans. Una explosió de color, dolor i vida en to major.