Traïdors, a Catalunya i a Espanya

Avui visiten l’àrea metropolitana de Barcelona Pedro Sánchez (a Gavà) i Alberto Núñez Feijóo (a Badalona). I aquesta setmana va tornar, després de dos anys d’absència, Santiago Abascal, que va recalar a Lleida, a Tarragona i a Barcelona. No és casualitat tant de passeig per Catalunya. Sánchez no seria avui a la Moncloa si no fos pels electors catalans. Les xifres ho diuen tot: el 2023 el socialista va obtenir en aquesta comunitat ni més ni menys que el 34% dels vots (19 escons), però el més important és la distància que va marcar respecte a Feijóo, que a Catalunya es va quedar en el 13% (6 escons). Reduir aquest marge és el rovell de l’ou que dirimirà les pròximes eleccions generals. I Sánchez no ho té fàcil per mantenir-lo: la Catalunya que el va revalidar a la presidència no és la mateixa que la d’avui.

El resultat socialista del 2023 va ser fruit del missatge de normalització política del president. Calmar les aigües després de més d’una dècada de conflicte polític va atreure molts catalans. Els indults als líders del procé s eren la seva carta de presentació. En aquest context, va aconseguir també el suport d’ERC i Junts per repetir a la Moncloa a canvi de la llei d’Amnistia. Però Catalunya ja ha girat full d’aquests anys convulsos (encara que l’anhel independentista no hagi desaparegut). Tret de per als afectats, l’amnistia no atreu el vot. Fins i tot el PSC de Salvador Illa, que es va beneficiar d’aquest missatge de reconciliació, comença a acusar l’esgotament d’aquest discurs i la falta d’un altre atractiu que el substitueixi.

Abascal i Orriols apel·len al discurs etnonacionalista, però no competeixen a les generals

La resistència dels jutges a aplicar l’amnistia ha impedit que aquesta arribés a temps perquè Sánchez intentés una entesa més sòlida amb Carles Puigdemont aquesta legislatura. El Tribunal Constitucional la validarà en qüestió de setmanes i l’expresident podrà tornar a l’octubre, però això difícilment influirà en un tomb en les relacions de Junts amb el PSOE. El Govern central ha sondejat les possibilitats d’un acord de pressupostos amb la formació independentista, però tret que plantegi poc menys que un pacte fiscal com el basc o una cosa semblant, Junts no donarà a Sánchez l’ alè que necessitaria per alleujar aquest agònic final de mandat.

L’efecte de la tornada de Puigdemont se cenyeix a l’escenari català. Junts ja ha explotat tant com ha pogut la seva clau a Madrid, però on es juga la supervivència és al Parlament. L’expresident haurà de decidir si accepta ser el cap de l’oposició a Catalunya o si s’estima més un rol institucional, no a primera línia. En aquest cas, les disputes internes a Junts estan garantides. El primer cas permetria a Illa i Puigdemont confrontar al Parlament i deixar de banda Sílvia Orriols. Però és poc probable que l’expresident triï aquest camí. Si bé al principi el PSC va aprofitar la figura de la líder d’ Aliança Catalana ( AC) per arraconar Junts i enviar el missatge que les eleccions es dirimeixen entre Illa o l’extrema dreta, ara Orriols comença a convertir-se en un problema per a gairebé tots els altres.

L’ascens d’ AC reflecteix de manera nítida la transformació política a Catalunya: la reclamació de la independència hi és, però en un estadi latent, per deixar protagonisme als postulats de l’extrema dreta. Els discursos d’ Orriols i Abascal coincideixen en el seu etnonacionalisme, encara que s’excloguin mútuament perquè ella defensa una ètnia catalana pura i l’altre una d’espanyola. I, tot i això, tots dos han trobat en el mateix lema, “civilització o barbàrie”, una manera d’arribar a una part molt important de l’electorat català. La frustració davant la crisi de l’ Estat de benestar és el caldo de cultiu per al seu creixement. Illa va prometre una gestió eficient i serveis més bons. Les dificultats per fer-ho possible fan que Abascal vagi ara de pesca per caladors proclius al PSC.

Les enquestes reflecteixen un ascens del PP també a Catalunya, però sense arribar a les xifres que va obtenir en el passat; per tant, Vox complementarà aquesta mancança al bloc de la dreta. Els d’ Abascal s’aprofitaran del discurs d’ AC, que exerceix de ressò dels seus postulats contra “la invasió” d’immigrants, sense patir la seva competència a les generals, a què Aliança no es presentarà. Per la seva banda, Feijóo insistirà en l’altre flanc que pot desgastar més Sánchez els pròxims mesos, que és la pujada de preus. El PP insisteix en rebaixes d’impostos a Catalunya, on aquests són més alts. Feijóo i Abascal no es trepitgen el terreny a Catalunya.

La paradoxa és que Vox i AC són producte del procés. El partit d’ Abascal el va fundar l’exlíder del PP català i flagell del catalanisme Aleix Vidal-Quadrasi es va propulsar amb l’auge independentista. El segon es va nodrir de la frustració pel desenllaç del procés. Tot i que cap dels dos no preveu que la secessió ocuparà l’agenda política a curt termini, tots dos es nodreixen del nacionalisme ètnic i la inflamació patriòtica davant els migrants, sobretot els musulmans. Ceuta els alimenta. Les imatges d’aquesta ciutat són el mirall en què criden a mirar-se els catalans o els espanyols. El patriotisme i l’acusació de traïció estan unides de manera indissoluble. Per Or riols, els traïdors són els líders del procés, i per Abascal ho és Sánchez. Una acusació que es va obrint camí. José María Aznar tot just ha assenyalat el president com un traïdor.