Setmana de la Mobilitat? Res a celebrar

Per si no us n’havíeu assabentat, demà s’acaba la Setmana Europea de la Mobilitat que va començar dimecres. Aquesta iniciativa instaurada l’any 2000 es va acollir amb gran entusiasme a Catalunya, i especialment a Barcelona, organitzant activitats orientades a promoure l’ús del transport públic i l’abandonament del vehicle privat. Un quart de segle més tard s’ha demostrat que una cosa són els somnis i una altra la tossuda realitat, perquè la situació actual de la mobilitat a Catalunya ha empitjorat, està al límit del col·lapse i es troba en un punt crític amb la pèrdua de la confiança dels ciutadans.

Per aquesta raó, aquesta Setmana Europea de la Mobilitat ha tornat a passar desapercebuda perquè, en la línia del que us vaig dir l’any passat, continua sense haver-hi cap motiu de celebració. No només no hem avançat, sinó que hem retrocedit els últims dotze mesos. Aquests 26 anys s’ha format una tempesta perfecta que ningú no és capaç de desfer. La inacció en matèria d’inversió en transport públic ha estat insultant, mentre que el país ha augmentat la població de sis a vuit milions d’habitants. Vegem alguns aspectes clau del desastre.

Catalunya retrocedeix en matèria de mobilitat i està en la pitjor situació en dècades

La xarxa de Rodalies fa aigües per tot arreu, cosa que es va evidenciar arran del tràgic accident de Gelida del gener. Aquest mitjà de transport públic pateix la pitjor crisi de la seva història. Els retards s’han cronificat i més de la meitat dels trens circulen tard o simplement desapareixen de les pantalles informatives sense més explicacions per als usuaris. La informació als viatgers és una calamitat que augmenta el sentiment de maltractament. La desesperació ha portat els usuaris a crear aplicacions de mòbil per informar de talls, retards o incidències davant la deficient informació oficial.

El servei d’autobusos habilitat per suplir el dèficit ferroviari ha posat en dificultats la ciutat de Barcelona. El seu Ajuntament ja ha advertit que l’espai de les parades és limitat i que aquest servei no pot créixer indefinidament. A més, els usuaris d’aquesta alternativa han descobert que és més eficaç i fiable que el tren i omplen els centenars de busos a nivells de Calcuta.

La xarxa viària també ha empitjorat. Després de l’alliberament dels peatges, els governs han reduït l’oferta de carreteres perquè les antigues vies gratuïtes s’han convertit o estan en fase de transformar-se en passejos de circulació lenta. Per tant, tot el trànsit interurbà que abans disposava de dues opcions en molts llocs ara només en té una. Si hi sumem que hi ha més demanda, el resultat és visible en el caos diari, com passa a l’AP-7.

Per cert, el rum-rum actual de recuperació dels peatges per pagar el manteniment de les antigues autopistes no resoldrà aquest col·lapse ni aconseguirà ampliar l’oferta, com bé saben els experts que promouen aquesta involució.

Aquesta situació s’ha agreujat pel trasllat del tràfic de mercaderies de les vies ràpides a les carreteres convencionals. El promès corredor mediterrani ferroviari no arriba i només el 4% de les mercaderies viatgen amb tren, quatre vegades menys que la mitjana europea. I ara s’ha presentat l’enèsim pla, a deu anys vista, per augmentar fins al 10% la circulació amb tren de mercaderies.

Els accessos a Barcelona tampoc no mostren cap millora. Al contrari, el mapa matinal i vespertí es tenyeix amb el vermell de congestió a tots els navegadors dels centenars de milers de soferts conductors, molts dels quals són víctimes d’un exili forçat per la pèssima planificació de l’habitatge.

Així estem avui. Ja veurem si podem donar millors notícies la propera Setmana de la Mobilitat.