Cap de setmana perfecte

Innovadors i valents, així va definir Joan Laporta l’acció i els propòsits de la junta directiva que presideix. L’assemblea de compromissaris de dissabte va tornar a ser un ritual d’afirmació. Un ritual en què va brillar, omnipresent, la pedagogia eloqüent d’un Ferran Olivé capaç de transformar símptomes objectivament alarmants en diagnòstics esperançadors. Optimista per convicció, Laporta va tornar a demanar confiança als socis. Coquetejant amb el xantatge emocional –“Us necessitarem més que mai”–, els va convidar a construir un futur en què conflueixen il·lusions legítimes, actes de fe, contes de la lletera, trucs de prestidigitador i, com a contrapartida aixafaguitarres, un augment significatiu del deute.

Gràcies a l’efervescència del joc i dels resultats del primer equip de futbol, la credibilitat de Laporta no es qüestiona. Hi contribueixen la retòrica de Ferran Olivé i el prestigi d’Oriol Amat, però també la incompareixença d’uns opositors amb voluntat de fiscalitzar els comptes del club i de proposar solucions que no siguin brindis al sol. Olivé va ser sincer a l’hora de descriure el present del club: “Hem de buscar ingressos sota les pedres”. És una evidència que no s’ha de confondre amb aquell precedent vintage d’amagar les immundícies de gestió sota la catifa. Una evidència que obliga a buscar patrocinis vagament pestilents i a recordar que ni el món ni la indústria del futbol d’elit són una oenagé.

Dissabte vam tornar a constatar que l’assemblea és un format anacrònic

Quan Olivé parla de “risc controlat”, sembla que s’adhereixi al llibre d’estil de Hansi Flick. Aquest realisme màgic basat en fets reals s’imposa i els socis compromissaris responen aprovant futurs endeutaments i patrocinis amb, si convé, una pinça al nas. Després, en el torn de precs i preguntes, emergeixen inquietuds que ja no se sap si són entranyables –l’escandalosa estretor dels seients a l’estadi, la confiscació discrecional de paraigües, la llunyania dels aparcaments d’autocars– o grotesques. En qualsevol cas, confirmen que l’assemblea és un format anacrònic en què les petites coses són aniquilades per les monstruoses urgències econòmiques. Explicat per Olivé, l’Espai Barça o l’emergent Babylon Park no semblen distòpies inquietants sinó projeccions d’un futur tan lluminós com l’altra vida pels creients o la loteria pels agnòstics.

Per il·lustrar les seves decisives intervencions, Olivé recorre a metàfores domèstiques com “tranchettes”, o abraça eufemismes d’escola de negocis com “ fasificació”, que deu ser l’equivalent sofisticat del popular “de mica en mica”. Passen les hores, s’acumulen els badalls i les contorsions de pròstata dels assistents més veterans. El directiu Josep Cubells, que modera l’assemblea, no pot dissimular les poques ganes que té de repetir les instruccions del vot. Inexorables, les votacions a favor de la junta van caient. Primer, 300 milions i, en acabat, 210 milions més. Al final, sona l’himne que, gràcies a l’esplèndida victòria de Sevilla i la derrota del Madrid al Metropolitano, remata un cap de setmana perfecte per la majoria de culers.