Sexe i contes narrats d’amagatotis en un saló literari del segle XVII a París

El John Malkovich de Les amistats perilloses s'hauria trobat com un peix a l'aigua en els salons literaris i el palau de Versalles que l'autora britànica Clare Pollard descriu a Les fades modernes. Potser estaria més a gust en el segon espai, on  “tothom folla tothora”, on “follen tant que van llefiscosos i deixen rastre”; ara bé, en els primers, en els salons, tampoc hi estaria malament, perquè allà hi havia temps per a les insinuacions i les mirades furtives.

Hi ha un gran problema: el vescomte de Valmont que va encarnar Malkovich és d'un segle més tard respecte al que es novel·la a Les fades modernes (Club Editor, amb traducció al català de Yannick Garcia / Impedimenta, amb traducció al castellà de Javier Aragón Bellido i Isabel Márquez Méndez). En tot cas, no ens enganyem: la de Pollard no és una novel·la eròtica. Hi ha dues o tres escenes en què el llenguatge de l'escriptora es torna de manera intencionada i abruptament sexual, en consonància amb la libidinositat documentada del Versalles dels segles XVII i XVIII. Més aviat, el llibre és un exercici per lligar les afinitats de dones i alguns homes que acudien a aquests salons literaris, amb el recull en llengua escrita de contes i rondalles que fins llavors es transmitien oralment.

La novel·la se centra en Marie d’Aulnoy (1652-1705), que com Charles Perrault (1628-1703) va escriure i crear històries fantasioses

Així, som a finals del segle XVII. La novel•la se centra en la figura de Marie d’Aulnoy (1652-1705). Com Charles Perrault (1628-1703), va escriure i crear fantasies. Va ser ella qui va encunyar el terme “contes de fades”. En el seu saló, a la rue Saint-BenoîtParís, es narraven històries i contes que, segons el retoc, podrien ser perseguits políticament: La Caputxeta Vermella, La ventafocs, Rapunzel, El gat amb botes, Barbablava i molts d'altres. I aquestes narracions conviuran amb les cuites amoroses i les adversitats que pateixen en el seu dia a dia els qui les expliquen. Fins i tot, algunes seran similars a les que viuran els personatges dels contes.

Pollard va passar dissabte per la Setmana de Llibre en Català, a Barcelona. En conversa amb aquest diari, riu quan recorda el moment que imaginava la novel·la: “Quan vaig tenir la idea, li vaig dir al meu marit que el llibre seria com si Walt Disney s'enllacés amb Les amistats perilloses”. Alhora reconeix que no tenia previst que hi hagués semblances entre les dones narradores i els personatges de les rondalles, “però com més investigava, més em sorprenia la quantitat de paral•lelismes que hi havia entre les seves vides reals i els contes de fades”. “Llavors em vaig adonar que els contes de fades són perillosos, perquè són massa a prop de la realitat”, afegeix. Als salons literari de l’època, com en el de Madame d’Aulnoy, els contes tenien un rerefons de crítica a la societat i, veladament, al poder regnant.

Les fades modernes transcorre durant el govern absolutista de Lluís XIV, el rei Sol.  Per a ell, “explicar contes és un acte polític”, hi escriu Pollard. I aquells salons poden arribar a ser un element subversiu contra el seu regnat. Per això els vigilava amb lupa. “Lluís XIV no censurava textos perquè continguessin violència, sexe o un llenguatge inadequat, només li preocupava la seva imatge i la que es projectava d’ell”, explica l'autora. 

Sigui com sigui, la importància d’aquests salons en la transmissió posteriors dels contes és, per a Pollard, capital. Molt més que la feina recopilatòria de contes populars, més d’un segle després, dels germans Grimm. “Abans d’ells, els participants en aquells salons com el de Madame Aulnoy, malgrat que van originar ben pocs contes, sí que van ser els primers col•leccionistes”, explica l’autora britànica, “i és allà on es va deixar constància per escrit per primer cop d’històries de fades que durant anys i panys s'havien transmès només de forma oral”.

Després d'aquelles dones, els Grimm s'encarregarien de waltdisneyrar i d'afegir molt de sucre a les històries perquè, sobretot els finals, fossin bonics com un pom de flors. Perrault i Madame d’Aulnoy es van contenir bastant  més. Una mostra: en la tradició oral, la Caputxeta Vermella és enganyada pel llop perquè  es mengi parts del cadàver mutilat de la seva àvia, i després es giten al llit junts. En Perrault s’omet el canibalisme, però les connotacions sexuals romanen. 

Això sí, Madame d'Aulnoy i Perrault van ser alguns dels responsables d'elevar  l'estatus dels seus protagonistes: ”Sovint en aquests salons de Madame d’Aulnoy s'agafaven històries de classe treballadora força terrenals i violentes i les feien molt més civilitzades i refinades, i hi afegien bellesa: són plenes de descripcions de bells palaus i balls preciosos i vestits exquisits, teixits i joies”, comenta Pollard.

“A ‘El gat blanc’, és la dona la que és una bèstia... normalment ho són els homes” Feminisme

Pollard hi afegeix un element més: aquestes dones que assistien als salons van introduir en l’imaginari col•lectiu el feminisme als contes. “A El gat blanc, és la dona la que és una bèstia... normalment ho són els homes”, remarca l’escriptora. “Com a éssers humans estem limitades a les històries, i crec que aquestes dones afegien una mena de noves històries que parlen de nosaltres mateixes (…). Realment van canviar la història dels contes de fades”, assegura.

L’autora, com els protagonistes del saló literari que descriu, també ha format part d’una comunitat o espai en què es compartien històries. Ella és majoritàriament poetessa –Les fades modernes no deixa de ser un altre parèntesi en la seva aportació lírica– i ha acudit a moltes nits de micròfon obert on la gent comparteix nous poemes. A més, ha dirigit molts tallers d’escriptura creativa. Així que quan s’imaginava com eren aquests salons de fa més de tres segles, l'experiència va ser inspiradora.