Un lleó a la laica França

Cada papa escruta el mapamundi a la seva manera. El quadern de viatges del difunt Francesc es va omplir de desplaçaments a països allunyats de Roma i d’Europa, llocs de patiment, conflicte i altres dolors, que va condensar, en l’expressió “perifèries existencials”. En les escasses ocasions en què l’argentí va trepitjar Europa, ho va fer per cites insti­tucionals o religiosament ineludibles, o a llocs amb dificultats, i es va guardar gairebé sempre de visitar països de pes prominent en la història continental. Lleó XIV, el seu successor, tan ben avingut amb ell en alguns aspectes, li està donant un tomb a la idea de pe­rifèria.

Els significats muten. Els objectius romanen. Dels cinc viatges fora d’ Itàlia que Robert Francis Prevost ha realitzat en el seu gairebé any i mig de pontificat, tres han estat a la vella Europa. Dos dels quals van ser visites llampec a països diminuts, Mònaco i San Marino. L’altre, ja de reper­cussió global, ha estat el recordat periple per Espanya del juny passat, que va deixar a les retines del món imatges glorioses de Barcelona i la basílica de la Sagrada Família, però també del drama migratori a les Canàries i de les tensions polítiques a Madrid­.

Aquesta setmana, Lleó XIV reincideix amb Europa a l’emprendre viatge a la laica França, del 25 al 28 de setembre, amb etapes a París, Lourdes i Metz. L’estricta separació d’Església i Estat per llei des del 1905 (excepció: Alsàcia- Mosel·la) és un tret essencial de la identitat francesa, la qual cosa no treu que durant segles França s’autotitulés com a fille aînée de l’Église (filla primogènita de l’ Església) i fos una potència missionera que conserva maneres.

El Vaticà continua sent fascinant: un conglomerat de fe i poder tou que, amb Prevost, és ara un far de l’antitrumpisme

Veurem com el president francès, Emmanuel Macron, intenta desplegar pompa republicana per rebre un cap d’Estat que és alhora màxima autoritat religiosa de 1.400 milions de fidels. Per aquesta doble representació dels papes, el Vaticà continua sent fascinant: un conglomerat de fe i poder tou que, amb Prevost, és ara un far de l’antitrumpisme.

Espanya va ser el primer senyal que Lleó XIV vol mirar més al continent de vella cristiandat, farcit de catedrals i monestirs que curullen les guies turístiques i generen cues de visitants, però on les esglé­sies es buiden –també les protestants i les ortodoxes– i la secularització hi galopa. L’Església catòlica ja no és el que era, i tot i això veu escletxes d’influència en l’esfera pública a través de la cultura i l’obra social. De la Sagrada Família i l’Almudena a Notre-Dame i la Unesco, dels migrants arribats a les Canàries als malalts que peregrinen a Lourdes, és l’hora del lleó per tornar a trepitjar ferm a la perifèrica i irredempta Europa.