Meloni proposa de limitar al 30% la xifra d’alumnes estrangers per classe

Encara falten uns quants mesos per a les eleccions, però la campanya electoral italiana promet ser agitada. Giorgia Meloni, acusada d’immobilisme, encadena ara un anunci rere l’altre, amb un ull posat en la competència que li ha sorgit a la dreta amb el nou partit del general Roberto Vannacci. Després d’anunciar per a l’any que ve l’abolició de l’impost de circulació de cotxes i motos, la primera ministra canvia de cara i torna a un dels terrenys clàssics de la dreta: la im­migració.

Des de l’escenari de Fenix, la festa dels joves dels Germans d’ Itàlia, Meloni va anunciar diumenge dues mesures: un límit màxim del 30% d’alumnes estrangers per classe i la prohibició del vel integral a les escoles. “Hi esteu d’acord?”, va preguntar retòricament als militants. La resposta era previsible: “ Sííí!”. “No pot ser que en una classe siguin els nens italians els que se sentin arraconats perquè s’han convertit en una minoria”, va afirmar Meloni. Sobre el vel va afegir: “A Itàlia ningú, en nom d’una veritable o suposada tradició, no pot decidir que una jove hagi d’amagar-se”. L’ovació estava assegurada. Però entre els especialistes abunden els dubtes. Per començar, les dues mesures anunciades per Meloni estan lluny de partir de zero.

Entre els seus plans la primera ministra italiana hi inclou prohibir el vel integral a l’escola

El límit del 30% d’alumnes estrangers per classe existeix des de fa setze anys. El va introduir el gener del 2010 una circular del Ministeri d’Educació durant el govern de Silvio Berlusconi. El text establia que els estudiants sense ciutadania italiana no havien de superar, “per regla general”, el 30% dels alumnes de cada classe. Admetia excepcions, sobretot en funció del coneixement de l’italià, però el principi que Meloni va presentar diumenge com a resposta al problema de la integració ja estava escrit negre sobre blanc.

El veritable problema és un altre: aplicar-ho. En moltes zones del país, sobretot al nord i en determinades perifèries urbanes, la composició demogràfica dels barris fa pràcticament impossible respectar aquest percentatge sense traslladar alumnes d’una escola a una altra. Per això la disposició del 2010 s’ha aplicat de manera molt desigual i amb nombroses excepcions. Els directors escolars adverteixen que convertir ara aquest criteri en una obligació més rígida no resoldrà per si sol el problema: caldrien places disponibles en altres centres, transport i una planificació territorial que fins ara no ha existit.

L’oposició acusa el Govern de convertir una qüestió de gestió escolar en un nou terreny de confrontació política. El portaveu del Partit Demòcrata al Senat, Francesco Boccia, va recordar que l’escola ja disposa d’instruments per intervenir allà on la concentració d’alumnes estrangers crea dificultats i va assenyalar que el problema afecta sobretot un nombre limitat de centres escolars. A parer seu, la resposta hauria de passar per més classes i més professors en aquestes zones, no per “convertir els nens en enemics per crear un nou conflicte”.

La paradoxa resulta encara més evident mirant els números. Itàlia té uns 931.000 alumnes sense ciutadania italiana, al voltant de l’11,6% del total, però la distribució és molt desigual i una bona part han nascut a Itàlia. Sota l’etiqueta d’“alumnes estrangers” conviuen, per tant, situacions molt diferents: des de nens nouvinguts que encara no parlen italià fins a estudiants nascuts al país i escolaritzats des de sempre a les seves aules.