Mourinho no canvia res

Darrere de la imatge de José Mourinho sostenint un foli fotocopiat a tall de denúncia s’hi amaga la millor (o pitjor) definició de l’actual Reial Madrid: l’ús del temps a l’hora d’exculpar-se de la derrota i no a l’hora de provar d’evitar-la. L’equip que dirigeix el tècnic portuguès és, després de set jornades de Lliga disputades, quart a la classificació, darrere del Betis, que el va guanyar (1-0); l’ Atlètic, que va fer el mateix (2-1), i el Barça, líder intractable que ja el mira de lluny a sis punts, tot i que es diria que la distància futbolística és molt més gran. El discurs oficial, tossut, ­basat en un complot arbitral i ­sostingut a través del president Florentino Pérez, la seva televisió i ara el tècnic més conspiranoic del món, manté que els problemes del Madrid són els àrbitres.

Al Metropolitano, Mourinho va reclamar (d’aquí el foli en qüestió amb les dues imatges) l’expulsió de Cuti Romero per una entrada a Bellingham i una altra de Lee Kang-in, que realment mereixia la vermella sense discussió, sobre Valverde. Res més del que va passar al partit va cridar l’atenció al portuguès per ser destacat en una roda de premsa molt preparada (la tesi més plausible és que demanés al seu equip de scouting una còpia de les dues accions), però amb aroma de naftalina, de caricatura de vell monarca.

La performance del tècnic té el seu públic i cobertura presidencial

Cap referència hi va haver sobre si hauria pogut jugar més bé el Madrid onze contra onze o, fins i tot, en inferioritat després de la justa expulsió al despistat Huijsen. Tampoc sobre si Güler hauria d’haver estat el primer substituït. O de si és normal que Mbappé i Vinícius continuïn corrent poc o gens per efectuar la pressió, element bàsic en el futbol modern. O de si el mil vegades referit buit futbolístic deixat per la sortida de Kroos i Modric continua sense resoldre’s, agreujat per la plantada de Rodri, que va triar ni més ni menys que el Barça. Al Madrid li continua costant un món traslladar amb afecte la pilota de la defensa a la davantera sense els jugadors frontissa adequats, i això repercuteix en tot: falta d’estructura i ocupació ordenada d’espais amb pilota i sense. El Madrid suma cinc victòries i dues derrotes, però tant a Cornellà com a Elx va fer el gol de la victòria en el descompte per obra d’ Espí.

Convenç tot el madridisme la tesi reduccionista que ho explica tot a través d’un suposat contuberni arbitral? La resposta és que Mourinho i l’aparell propagandístic que ja el precedia tenen el seu públic, especialment entre els consumidors de programes televisius nocturns que basen l’audiència en el conflicte més que no pas en altres consideracions més profundes però menys rendibles, tot i que es detecten moviments i opinions cada vegada més disconformes.

El madridisme, però, ha deixat de ser compacte i el Barça de Flick castiga

Florentino Pérez no va guanyar les últimes eleccions amb la contundència esperada davant un candidat semidesconegut, Enrique Riquelme (65% per al guanyador contra un 35% de l’aspirant), el Bernabéu ha deixat de ser un estadi dòcil (ja són dues temporades sense guanyar títols, el verb que interessa més conjugar-hi) i, finalment, els comentaristes més independents i menys radicalitzats assenyalen el nucli del problema en símptomes recurrents que no tenen res a veure amb el que xiulen els àrbitres. Els vicis de l’equip no són nous, i exculpar de les derrotes els jugadors els eximeix de responsabilitat, una posició còmoda per a un vestidor saberut que va veient desfilar entrenadors sense parpellejar.

Valen com a exemple d’aquesta dissidència tres opinions gens sospitoses procedents de tres jugadors que van portar la samarreta blanca. “L’equip és feble, no hi ha pla de joc, no hi ha absolutament res”, va criticar Claude Makélélé a ESPN. “El canvi ha de ser profund. El Reial Madrid és un equip a qui contra rivals de cert nivell li costa de robar, un mal heretat dels últims dos anys. Té problemes per donar continuïtat a la pressió i, a l’hora de construir, hi ha problemes”, va diagnosticar Álvaro Benito a la Ser. “Hi ha ­raons per a la queixa arbitral, ­però també hi ha un partit de futbol que cal analitzar. Com que ­Mourinho diu que el partit no es pot analitzar, callem? Hi ha 20 dies d’aturada i Mourinho té la possibilitat de continuar parlant dels àrbitres o corregir algun dels problemes que té el Reial Madrid i que són molt repetits”, va ­resumir Jorge Valdano a Movistar.